Universitat pública amputada

Per tal de sobreviure a la crisi i afrontar els propers cursos amb garanties de supervivència econòmica, les universitats públiques han decidit retallar, de manera dràstica i contundent, la contractació de professors associats a les seves aules.

Per poder ser contractat com a professor associat s'ha de tenir, obligatòriament, una altra font d'ingressos que permeti viure més enllà del pagament acadèmic. Així, tot sovint, els associats són professionals lliberals que desenvolupen una tasca en el món laboral real que els obliga a estar permanentment actualitzats per sobreviure a la competència.

Dic això perquè, si bé és cert que amb la retallada significativa de la contractació dels associats es produirà un estalvi econòmic significatiu, també és cert que aquest estalvi comportarà de manera definitiva (si no som capaços de reconduir-ho) una pèrdua de credibilitat en la formació dels futurs llicenciats.

Que els professors titulats amb dedicació exclusiva són bons formadors i, des d'un punt de vista teòric i magistral del coneixement, en saben molt, està fora de tot dubte. Però pensar que no ens passarà factura eliminar la perspectiva actualitzada del professional que cada dia es baralla amb el mercat real és una il·lusió que comportarà un perjudici a la universitat pública d'una envergadura inabastable. Mentre que algunes de les universitats privades de reconegut prestigi estan congelant i rebaixant preus de matrícula per captar més alumnat i ser més competitives, les universitats públiques estalvien costos desempallegant-se d'un professorat que li surt tremendament econòmic (600 euros mensuals de mitjana), amb capacitats docents professionalitzadores inqüestionables i que prestigia l'àmbit de coneixement de la pròpia institució.

¿Que cal reajustar pressupostos? Sens dubte. ¿Que prescindir dels professors associats és una manera d'estalviar? Sens dubte. ¿Que amb aquest estalvi de professionals que nodreixen la universitat de coneixements que no s'aprenen a les aules sentenciem la universitat pública a convertir-se en una opció anacrònica del que ha de ser el coneixement de les persones que han de viure i treballar en el s. XXI? També sens dubte.