Prou realitats, volem promeses

Aquest era el desideràtum d'un grafític inserit en alguna paret de la convulsa Lima, assimilable, en contundència, a qualsevol dels mítics eslògans del maig francès, aquells que informaven que “sota l'asfalt hi ha la platja”, que aconsellaven “siguem realistes, demanem l'impossible” i que sospiraven per “la imaginació al poder”. Potser sí que ha arribat, doncs, l'hora, en la línia d'aquestes consignes, de fer l'elogi de la derrota. De la derrota de les promeses, és clar, i correlativa –i esfereïdora– victòria de la realitat. Perquè, del jardí de cada partit polític, ja gairebé ningú no en cull cap flor; a penes es mira cap al rodal on històricament havien florit els ideals. Un altre elogi –aquest, el de la follia– ( el títol en llatí era el de stultitiae laus) va permetre a Erasmus de Rotterdam oferir un magnífic tapís de les corrupcions del segle XV; obra que s'ha dit que va tenir en compte Cervantes per al seu Quixot i obra que va ser escrita a la casa de Thomas More (casa “comprada amb diners nets”, com recordava). Per cert, heus aquí dos grans derrotats –sempre per la realitat–, però immortals, el Quixot i Thomas More, decapitat. Ara, gràcies a la “política de la realitat”, l'únic camí cap a la glòria passa, com en tantes altres activitats humanes, per l'“èxit”, “la victòria”, cosa que fomenta una por neuròtica per allò tan sovint necessari i positiu com és la derrota. Aquesta lògica malaltissa ens oferirà, en aquests moments de corredisses de molts polítics dins dels partits en convulsió, moments de gran hilaritat, amb abundància de còlons irritables i consegüents deposicions massa lliscoses pel terror de caure en l'infern de l'opció derrotada.

Això em fa evocar l'ocasió en què, al Palau de la Generalitat, un càrrec alt, molt alt, em va veure i se'm va acostar. L'escena fou d'una riquesa literària considerable. Jo havia passat feia poc pel mateix punt sense que cap de los chicos del medio millón (expressió amb la qual es designava en l'època de la pesseta la plèiade de directors generals o assimilats, generalment joves, que pul·lulaven al voltant de les conselleries) es fixés, com és lògic, en mi. La metamorfosi fou radical en veure el seguici del molt alt dignatari el seu gest d'aproximar-se'm. Els ulls d'aquests adlàters, com els d'un decapitat, donant voltes, frenètics, intentaven processar qui carai podia ser jo. L'alt càrrec, després d'interessar-se protocol·làriament per la meva salut, va preguntar-me sobre un amic comú i, sense deixar temps a la meva resposta, va afegir, tot cofoi, que el seu cas havia estat lamentable, ja que l'amic esmentat, que havia estat molt vàlid, “s'havia equivocat”. En haver-li preguntat jo per què s'havia equivocat, va contestar-me, amb cara de sorpresa, que “perquè havia perdut”. (L'amic en qüestió, persona, efectivament, d'enorme vàlua, s'havia negat, per raons ètiques, a participar no recordo en quina martingala que un mariscal d'aquell partit li exigia, per la qual cosa fou, és clar, condemnat a les tenebres exteriors.)

Jo vaig pensar: “Ara resulta que aquest paio, que mana sobre tanta gent, la mesura en funció de la seva capacitat de submissió; a més claudicació, més vàlua; a més pensament independent, menys excel·lència política, a més consciència pròpia, menys reconeixement per al govern de la cosa pública”. Comentant-ho amb un altre amic, em va dir, sorprès de la meva sorpresa, que “calia ser realista”. D'això ja fa molts anys, però aquesta deïficació de la realitat continua incòlume, millor dit, incrementada. Per exemple –un de tants–, ho acaba de fer palès el senyor Felip Puig. En significar-li un periodista que, segons Joan Manuel Serrat i Federico Mayor Zaragoza, el moviment dels “indignats” representava una alenada d'aire fresc, el conseller replica queixant-se que “ hi ha hagut un excés de simpatia política, intel·lectual i mediàtica amb aquest moviment...” i ironitza que als doctors honoris causa, pel que fa a l'ordre públic, els falta comprensió de la “responsabilitat” (no metabolitzen, doncs, prou bé la sempiterna “realitat”). La referència per dues vegades a la matèria grisa (a allò intel·lectual i, a més, honoris causa), una matèria grisa als antípodes de la violència, per definició, podria fer evocar als partidaris de la cirurgia de ferro, tendenciosos també per definició, que el senyor Puig fa connectar amb el legionari crit antiintel·lectual més cèlebre del segle XX espanyol, que no cal reproduir, tant perquè és sobrerament conegut com perquè és profundament anguniós. En definitiva, potser sí que caldrà tornar a l'eslògan i dir, efectivament, que prou de realitats perquè volem promeses. I és que crec que si es renuncia definitivament a un horitzó utòpic, el tan cobejat èxit d'avui no serà res més que el fracàs de demà, un fracàs dolorós i punyent per a tanta gent ja gairebé sense oxigen.