La política segrestada
Sembla que l'anomenada classe política (almenys una part) comença a constatar que la seva feina diària és una mica una impotència elevada a l'enèsima potència; o, el que és pitjor, una tasca avorrida, tutelada per uns poders suprems i sofisticats (que ja han superat Déu), però que ningú ha elegit. Així, desprès d'unes quantes setmanes de manifestos i manifestacions, de lluites cíviques i acampades per aconseguir més justícia social i una democràcia més transparent i participativa, alguns, amb molts anys en l'ofici de la política (al govern i a l'oposició) acaben d'admetre que el problema d'avui en dia és que la política resta segrestada. Està bé, malgrat el retard, que s'arribi a aquesta conclusió, però sobta una mica que persones tan informades no ho haguessin dit abans. Simplement amb la lectura de tant en tant de Le Monde Diplomatique es podia entendre ja fa unes quantes dècades (molt abans que les noves tecnologies estiguessin generalitzades) que la política estava segrestada pels golafres mercats financers, els quals s'havien cruspit la democràcia de debò. Però tothom feia la viu viu: fins que han esclatat les diverses bombolles i s'han superat les autèntiques línies vermelles del sentit comú. A més, a casa nostra, per culpa de l'espoli fiscal espanyol (que ens pispa cada any 22.000 milions) i pel regne del maleït totxo irracional, tot això es veia venir des de fa molt de temps.
