Tornar a Ciutadella
Ha arribat el gran dia. Me'n vaig a Ciutadella de Menorca per ses festes com cada any. Dijous m'esperava el primer toc de fabiol, dinar amb els amics, entrada del caixer senyor es born, guerra d'avellanes, corregudes a sa plaça i el caragol de santa Clara. I, l' endemà, sant tornem-hi: missa de caixers, sa convidada, jocs des pla, caragols i es darrer toc de fabiol. Una festa especial que atrapa, per raons no gaire difícils de copsar pels catalans continentals, si, amb permís del gin amb llimonada, ens mantenim atents al que succeeix i ens envolta. Arrelament a la terra, respecte a la identitat i a les tradicions d'un poble “d'un passat quasi mític gelós d'un vell tresor”, com diria el poeta. Una munió de sentiments, emocions, sensacions, vivències i pensaments, que es fan evidents en un escenari obert als quatre vents en què tothom és actriu o actor –principal o secundari–, director, regidor, acomodador, afeccionat, crític, tramoista i espectador a la vegada. Sempre i en tot moment acompanyats pel so del tambor i el fabiol, l'olor de cavall i el contacte humà. Un esdeveniment singular d'aquesta part oriental de la mediterrània que fa segles que comparteix llengua i cultura. Una cerimònia solsticial a cel obert, que ens vincula amb els cicles naturals de les estacions i que explica la dimensió exacta del que som tant individualment com col·lectivament.
