El programa

He llegit els punts de reivindicació dels anomenats (autoanomenats) “indignats”. Signo. La majoria de punts són elementals, i els faria seus gairebé tothom, gent molt i molt de dretes i tot. Fa plorar que alguna de les qüestions s'hagi de plantejar, des del moment que són drets elementals i, que jo sàpiga, vigents. El fet que hi figurin vol dir que probablement ens hi estem jugant molt més del que pensem de la nostra vida, amb l'excusa d'una crisi provocada ben a consciència. Però això, com s'ha de fer, com s'ha d'aplicar? Ja tenim el programa negre sobre blanc, un programa que, amb molta més precisió i contundència, ha format i forma part dels plantejaments de les esquerres que s'han presentat repetidament a les eleccions i que han obtingut un predicament escàs; molt escàs, fins i tot en moments sense crisi, quan la població estira més el braç que la màniga, i no com ara, que busca aixopluc i no té miraments a vendre's l'ànima al diable de les dubtoses seguretats. Més que el programa, interessa la fórmula màgica per aconseguir que el “poble” es democratitzi –ens convé més que es democratitzi de veritat el poble que no pas els polítics, aquests, si el primer cas es dóna, no tindran altra opció que arrenglerar-s'hi– i perdi aquesta obsessió immoladora per escollir representants que vagin en contra dels seus autèntics interessos. Ja s'hi ha cridat l'atenció, i s'han aconseguit unes adhesions considerables, però el moviment no fructificarà sol i necessita unes estratègies i unes tàctiques molt noves i inèditament eficaces. L'enemic –existeix un enemic més fort que mai i sense cap mena d'escrúpol– desplega la seva estratègia, calculada des de fa lustres, i no sembla el puguin aturar. La pregunta continua sent la mateixa de sempre: què i com s'ha de fer? S'han acabat les places, s'han acabat les càmeres de televisió i els micròfons, ha arribat l'hora d'una acció forçosament profunda i ràpida, s'ha de vèncer aquest enemic que no es deixarà convèncer. Com? No es pot demanar, només fer.