Opinió

DE SET EN SET

La superstició optimista

Amb relació a les crisis que ens assoten, afloren anàlisis apocalíptiques. Però en paral·lel també ha aparegut amb molta força un diagnòstic optimista que ve a dir que, malgrat les condicions adverses, estem condemnats a millorar. Una japonesa instal·lada a Catalunya ens explicava que va quedar astorada quan, sis dies després del desastre de Fukushima, l'enviat especial de TVC al Japó proclamava que “l'esperit de superació del poble nipó, tal com ja es va evidenciar amb Hiroshima i Nagasaki, és insuperable”, i que “el poble japonès aprofitarà aquest desastre per fer un salt endavant”. La nostra amiga deia que després de sentir aquell reporter “et venien ganes de donar les gràcies al tsunami i a la tragèdia de Fukushima per concedir-nos una oportunitat tan fantàstica”. Aquí, mentre tothom intenta subsistir com pot al gran naufragi de la crisi econòmica, no són poques les veus que pronostiquen que “la crisi serà una oportunitat per buscar nous estímuls i per abandonar estructures i funcionaments obsolets”. Sense menystenir que les mesures anticrisi haurien d'incorporar aquests reptes, un pot preguntar-se: de debò, serà així? De debò en sortirem reforçats i s'imposaran els principis de renovació i justícia? De moment les economies més directes que conec apunten indicis en una altra direcció, ben pessimista: salaris baixíssims, inestabilitat i retallades draconianes en les conquestes laborals (durada de la jornada, dies de feina, vacances...). ¿No és propi d'un optimisme malaltís creure que ara, en unes condicions tan ferotges, el mercat instaurarà aplicacions que eradicaran les pitjors inèrcies de la nostra tradició econòmica, política i mental?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.