Estiu

Ahir va sobrar un trosset de coca –tothom ja estava molt tip– i aquest matí me l'he acabada sucant-la al cafè amb llet. Ens ho vam passar tots molt bé, tret dels gossos i els gats, a qui els petards de la revetlla els fan un pànic bestial i incontrolable: quan senten aquell soroll eixordador els deu semblar que el món s'acaba (si és que tenen consciència que hi ha món i que un dia pot fer un pet...) Jo, sense arribar a aquest extrem, també els trobo molt desagradables; en canvi, m'encanten les fogueres. La del barri la vam encendre, com Déu mana, amb la Flama del Canigó, un foc que és sagrat i que ahir il·luminava tots els països catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, tots units per la mateixa claror i la mateixa llengua, que també és sagrada i intocable. M'agraden les fogueres perquè amb les fustotes velles també cremen maldecaps i el mal humor, i em preocupa la certesa que ja no són com abans i que, si més no, s'han acabat les fogueres de la cançó d'en Serrat, aquella de “llavors un tros de fusta era un tresor / i amb una taula vella ja érem rics”. De fet, el que ja quasi no hi ha són colles de nens i nenes corrent pels carrers demanant als veïns andròmines per cremar a la foguera, però si n'hi haguessin segur que alguna normativa els ho prohibiria en pro de la seguretat. Ahir cantàvem: “La nit més curta ja ha començat. / Fades i goges, veniu a veure'ns! / Esperits màgics, sortiu del cau! / És la revetlla de Sant Joan!”

I la nit respirava bonança, feia olor d'alfàbrega i de ginesta i allà a la vora se sentia un cucut. Vam riure molt, vam acabar cansats i feliços i anàvem a dormir quan l'aurora ja es despertava. Avui ja és un altre dia. Però jo ahir, previsora, vaig collir un grapat d'herba de Sant Joan, d'herba de l'alegria, una herba que s'ha de collir just aquesta nit màgica i que anirà molt bé tenir a mà per poder fer front amb entusiasme i bon ànim als dies i les hores que vindran. Si us en calgués, no us esteu de demanar-me'n.