A la desesperada

Després de la sentència del Tribunal Constitucional s'està trencant el consens sobre el qual es va edificar l'edifici lingüístic que més o menys hem mantingut. I que, tot sigui dit, tret d'excepcions minoritàries com les que encapçala el senyor Francisco Caja, president de Convivencia Cívica Catalana, no ha provocat mals especialment remarcables. Es partia de la base que Catalunya era un país i no dos –n'hi ha que opinen que no n'és ni mig– i que tots els nens catalans tenien el dret de conèixer la cultura i la llengua originals d'aquest (mig?) país quan acabessin l'ensenyament primari. Però que, donades les condicions de minorització del català al seu territori, es va consensuar de manera amplíssimament majoritària al Parlament, als sindicats, a les associacions de veïns, etc. que se li donaria una presència pública administrativa prioritària per tal de recol·locar-lo. Era el que es diu una decisió de país. La qüestió és que aquest país, com dèiem, és inexistent per a molta gent. L'escletxa oberta per la sentència del TC és profunda. Tot es posa en qüestió. Avui, el Partit Popular se sent fort. I la senyora Sánchez-Camacho es fotografia, eufòrica, al costat del senyor Caja després de presentar la instància on demana ensenyament en castellà per al seu fill. Anem de cap a la separació de nens i nenes segons la llengua. I no hi ha marxa enrere perquè gràcies al Tribunal Constitucional espanyol qualsevol recurs particular serà atès sempre en sentit contrari al model d'immersió lingüística vigent. El qual, en el fons, quan es va aprovar, va constituir un acte de fe en un estat, l'espanyol, que molts catalans –catalanoparlants i castellanoparlants– crèiem que podria arribar a funcionar d'una altra manera.

Per una altra banda, tant que parlen de discriminació, començaríem a creure'ns-els quan un cop guanyats tots els recursos interposats a favor del castellà comencin a posar-ne per ajudar el català en l'aspecte legal. Senyor Caja, si és president d'una convivència cívica “catalana”, no ens ho hauria de negar. Un exemple, un cas claret, no interpretable: Antena 3, Tele 5, etc. van rebre la concessió administrativa després de firmar diversos compromisos. Un era el de respectar el plurilingüisme espanyol. TVE ho fa mínimament, ells mai no ho han fet. Ni ho han dissimulat. L'Estat, se suposa que nostre, no ens defensa, se'n fot. I si ens defensem nosaltres, ja se sap què ens diuen.