No fer revetlla...

Com la nit de cap d'any, està molt bé no celebrar la revetlla de Sant Joan. Retirar a l'hora de sempre, sentir els petards i seguir els coets des del llit. Amb un punt de calor encara confortable, adormir-se i l'endemà aixecar-se aviat i passar un matí silenciós de carrers, places i carreteres buides, una clariana de calma entre el brogit humà, tan espès. Fins cap allà a migdia, els més actius i sorollosos de nosaltres, els joves, els forts, els sans que la nit abans van aguantar fins molt tard, que van beure i cantar al voltant de les flames, fins cap allà a migdia no començaran a moure's.

Molts, només per arrossegar-se fins a la nevera i beure's un got d'aigua fresca i tornar-se'n al llit. Altres s'aixecaran per dinar, trucar i felicitar algun Joan, i després es deixaran caure al sofà amb la tele encesa. També la tarda és més tranquil·la que altres tardes de festiu. Llavors ja ha començat a sentir-se la reverberació de la nit de Sant Joan, els ecos, els últims espetecs. Per aquí i per allà esclata un petard esporàdic, una piula, un xiulet, i els pobres gossos tornen a amagar-se amb la cua entre les cames... Els nens acaben de tirar els petards que van quedar de la revetlla, volten en grups pels carrers, remenen la cendra a les fogueres, busquen a la llum del sol el petards que van caure d'una bossa foradada, o que van salvar-se perquè la metxa va quedar apagada a mig camí.

Pels meteoròlegs, l'estiu va començar dimarts passat, però per la resta de mortals va trigar uns dies més a arribar. Anunciat pels escarabats i les peres de Sant Joan, glorificador i argentí, l'estiu es mereixia una rebuda amb torxes. L'estiu, doncs, va començar no el dimarts 21 sinó el divendres 24, l'endemà de la revetlla, amb els col·legis tancats i les criatures saltant per la casa, amb un cul de coca que va quedar de la revetlla, amb els mosquits, els pantalons curts i l'olor de crema solar als pobles de mar. L'estiu no és com l'hivern o la tardor, ensenya de cop totes les cartes: ei, gent, que sóc aquí.

Anar-se'n a dormir, no fer revetlla... Un poeta dolent va escriure que per Sant Joan la terra es torna d'aigua i reflecteix per una nit els focs de les estrelles. No sé si un mal prosista arribaria a tant. Anar-se'n a dormir, no fer revetlla... He pensat més d'un cop, aquests dies, en l'oposició tan barroera que fem entre el valor i la covardia. De petits aprenem dicotomies bàsiques: actuar i no actuar; ser treballador i ser gandul; enfrontar-se a, atemorir-se de; ser valent, ser covard... Després tot es va complicant, no perquè el món es torni complicat, sinó perquè t'hi tornes tu, i arribes a sospitar que la mort no sigui el col·lapse de la complexitat, com si el retorn a la senzillesa original no pogués fer-se honestament sinó plegant veles.

Anar-se'n a dormir, no fer revetlla... L'oposició barroera entre el valor i la covardia, és molt més maco veure-la com una oposició entre l'audàcia i l'estoïcisme. El covard només guanya si té sort, és veritat; però el valent és sanguinari fins i tot amb si mateix, i paga el preu de fer moltes injustícies.

En un moment donat, tot era negre i fangós. El cap estava en crisi. Les coses eren les mateixes, però difuminades, confuses i estèrils. Va arribar el juny i tot va aclarir-se i va recuperar la consistència i la materialitat. Anar-se'n a dormir, no fer revetlla, provar amb l'audàcia i l'estoïcisme.