Taquigol
Promeses, promeses
Mas, Rosell… Subies. Tenen en comú que durant la campanya electoral, com a potencials guanyadors, no van descobrir les seves cartes per por que les jugades que tenien amagades els fessin una mala passada quan estaven a tocar del poder. Tots tres, en les seves institucions, en arribar a la poltrona, s'han afanyat a desvetllar un panorama desolador, poc menys de fallida tècnica. Tots ells, no ho oblidem, podrien passar clarament per còmplices de les situacions que denuncien. No ho oblidem. Però ja dins del club, amb majories absolutes, surten a la llum les carpetes de les mesures radicals acompanyades de discursos apocalíptics amb un mínim o quasi nul suport popular i mediàtic, al marge dels estómacs agraïts.
El darrer episodi el tenim en el cas de la Federació Catalana de Futbol, l'assemblea de la qual fa dos caps de setmana va desvetllar la pobresa de la nova directiva, catapultada al poder després d'un cop d'estat encobert, després de la dimissió de la majoria dels llavors directius. Durant la campanya, el que havia de ser el nou president, va garantir estabilitat en la mutualitat i el manteniment de l'estatus actual, recordem, fruit de la ingenuïtat de Jordi Roche quan fa anys es va voler guanyar el favor dels clubs i, ja dins la federació, es va adonar que la gratuïtat de la mutualitat era un suïcidi per a la institució.
Aquella rèmora la van haver de suportar altres presidents, alguns incapacitats i d'altres amb més idees que brillantor van provar de trobar finançament sota les pedres per tal que no es perdés la gratuïtat i no castigar més encara les economies dels clubs. Però, aquests van prometre que mantindrien l'estatus i just arribar es carreguen de cop quasi tot el finançament de la mutualitat, el que fa pensar que aquest nou president, Andreu Subies, és un trampós. O que no té ni una idea brillant al cap per protegir els clubs als quals representa.
Tot queda al final en el fet que una campanya electoral és el perfecte escenari de mentides en forma de promeses i garanties o on es pot arribar a dir la barrabassada més gran que després, com que ningú no demanarà explicacions, es diluirà en el temps.
La federació catalana es mereixia una roda de premsa per explicar fil per randa la situació de la mutualitat. Ara, ja tard, quedaria com Rosell renyant el Madrid dos mesos després dels atropellaments dels blancs. Però hauria calgut, amb tots els números a les mans. Per saber qui va inocular el virus a la institució, i amb quina motivació, i els esforços que s'han fet perquè els clubs continuessin tenint gratis la mutualitat. I també per conèixer els tripijocs que alguns van descobrir. Llàstima de temps i oportunitats perdudes.
