Lectures instructives

Molts amics, i fins i tot alguns companys d'El Punt, s'estranyen del tarannà fred i impassible que mostro durant la lectura dels articles d'opinió que solc comentar, i sovint transcriure, en aquesta columna. Em refereixo, ja ho deuen suposar, als escrits que publiquen els diaris de Madrid contra la Catalunya catalana, expressió que no es pot considerar un concepte redundant, almenys mentre no s'aturin els atacs sistemàtics a la nostra llengua d'aquesta munió d'identitaris centralistes. Llegeixo els esmentats escrits, i no sense sentir més d'un calfred, per saber, com se sol dir col·loquialment, de què va el pollastre. Aquí, d'aital periodisme en fem una lectura severament crítica, i pot arribar a fer-nos gràcia quan el disbarat és cras i manifest: “Gente del gobierno nacional-socialista de Cataluña pactó con ETA en el sur de Francia y nadie fue a la cárcel”. El problema, però, no rau en la nostra capacitat de riure'ns d'ells quan la diuen massa grossa o d'indignar-nos quan ens considerem injustament tractats. El problema és que tenen lectors que s'empassen tot el que escriuen, que és, sens dubte, allò que pretenen, i l'anticatalanisme latent es converteix en anticatalanisme patent.

Quan jo treballava a Madrid, a un company de feina, intel·ligent, extraordinari pintor i dibuixant, un home que havia corregut món, no li entrava al cap que aquí parléssim català; deia que això ens empetitia i que ens feia ser encara més provincians. Però també deia, perquè havia estat en diverses ocasions a casa nostra, que els catalans, en ple franquisme, ens capteníem com si a Espanya hi hagués democràcia. Ara, fer-li entendre que parlar català era una cosa natural, sense cap mena de rerefons malintencionat, ja eren figues d'un altre paner. Això ocorria a l'inici de la dècada dels setanta del segle passat, quan ningú no escrivia, encara, el verinosos pamflets que es publiquen un dia sí i l'altre també en l'època actual.