Fracàs de la política?

El fenomen 15-M no és la febrada d'un dia. Ho hem de tenir clar. No és la foguerada d'una revetlla d'estiu. Són focs encadenats, enxarxats, que es poden convertir en un incendi incontrolable. Es va fer palès en el setge al Parlament. Després la densitat del fum es va fer visible amb potència el diumenge dia 19 amb una presència al carrer de desenes de milers d'indignats que sense banderes sindicals ni partidistes van demostrar l'amplitud i el gruix dels que diuen que no volen pagar els plats trencats d'un sistema que els aboca a l'atur, que els condemna a la precarietat laboral i a un futur incert, i els amenaça amb una dràstica retallada dels nivells de benestar, conquerits amb lluites col·lectives que venien de lluny.

La revolta ha pres dimensions que interpel·len no només el govern sinó també aquells que fins ara han tingut l'exclusivitat de la representació democràtica –sindical o política– de la ciutadania. No podem deixar de remarcar que partits i sindicats són vistos com a part del problema i en no poques pancartes o piulades apareixen, sense distincions de cap mena, com a còmplices d'uns altres poders, els financers, que tallen el bacallà segons la dinàmica del mercat especulatiu del moment.

I com es reacciona des del govern o des dels partits polítics? Amb por. Sense mullar-se massa. Els que més arrisquen ho fan mostrant complicitats verbals que sonen a l'hipòcrita copet a l'espatlla. “Entenem els indignats i les raons de les seves protestes. En prenem nota…” En el fons són maneres o de reconèixer la impotència o senzillament la manera de guanyar temps en espera que la tempesta escampi.

Però els fets són tossuts. El fenomen de la revolta dels indignats és una llavor que amb el temps sabrem si el seu fruit és dolç o amarg per a aquells que ostenten legítimament la representativitat democràtica de la ciutadania. Perquè cal dir i repetir ara més que mai que només des de la política, des de la política genuïnament democràtica, es pot regenerar el sistema. Però repensar el sistema comporta també repensar l'estructura dels partits, la transparència dels pactes i aliances postelectorals, les maneres de gestionar la representativitat derivada dels resultats electorals, el control cívic i crític de l'aplicació del programa electoral i d'una manera inajornable dotar-se d'una llei electoral amb llistes desbloquejades, limitació de mandats, representativitat territorial...

El govern i els partits han d'entendre que la protesta i la indignació que hi ha al carrer són símptomes que reflecteixen una disfunció dels mecanismes del sistema democràtic però també són signes de la gestació d'alguna cosa nova. Són com els gemecs i els dolors del part d'una nova societat que està venint i que seria lamentable que acabés en avortament. Si fos així el temps s'encarregarà de fer germinar una nova onada revolucionària que s'emportarà els mobles vells, els vells esquemes.

Els partits que sàpiguen interpretar aquests signes del temps tindran futur. A Catalunya els resultats de les dues darreres conteses electorals han consagrat una hegemonia incontestable de CiU i han deixat malmès el PSC. La borratxera de poder de CiU pot impedir la seva també necessària renovació. Ho té més a l'abast el PSC a les portes del seu congrés. Congrés de renovació o de refundació. Un partit només es renova si no posa límits a les reformes. Un partit projecta o visualitza la pròpia renovació si és capaç de posar al capdavant del projecte nous referents, noves cares. Un partit d'esquerres català, com vol ser el PSC, no pot estar condicionat ni orgànicament ni parlamentàriament per cap altra força supranacional. Ha de poder reformular el seu projecte nacional de forma sobirana. Ha de tenir i defensar un model d'encaix Catalunya/Espanya. Ha de ser capaç d'optar sobiranament per tenir grup parlamentari propi a Madrid. No n'hi ha prou a tenir veu pròpia per assumptes puntuals. A Madrid no es té veu pròpia sense tenir grup parlamentari propi. Negar aquesta evidència és amagar el cap sota l'ala.

Temps de revoltes. Temps d'incerteses. Temps per revisar la funció dels mitjans de comunicació. Temps de risc i de reptes. Cal refer els ponts amb la ciutadania. És temps de la política amb majúscules.