Vi de batalla

Ho devíeu llegir fa un parell de setmanes als diaris. El senyor conseller d'Agricultura, Josep Maria Pelegrí, va fer unes declaracions controvertides en una emissora de ràdio expressant la necessitat de practicar el «patriotisme alimentari», tot criticant el fet que els catalans consumim més vi de Rioja que no pas caldos nacionals. Va haver d'empassar-se les seves paraules en menys de vint-i-quatre hores perquè es veu que no eren prou equilibrades en boca, dient-ho en termes enològics. La imprudència en les formes fa mal d'ulls en una societat on els peus de plom són el calçat més apropiat per a la política. Tanmateix, no es pot pas negar que en el fons l'honorable personatge va expressar una veritat inqüestionable. No es tracta pas de boicotejar cap marca ni cap producte forà en concret, però sí que cal reflexionar sobre quin país demostra que som el fet que no siguem capaços de defensar primer els de casa, i ja em perdonaran si manllevo un eslògan del senyor Anglada, però no em dóna la gana, tampoc, de deixar en mans de la xenofòbia una idea que és perfectament compatible amb el respecte a l'estranger, sigui embotellat, sigui de carn i ossos, sigui del color que sigui.

No ens hauria de fer cap vergonya defensar els vins catalans com els millors del món, tal com fan els francesos amb els seus, els italians amb els propis, o els espanyols amb tots excepte amb els catalans, ja se sap que els espanyols als catalans només ens consideren dels seus a l'hora de passar per caixa a l'Agencia Tributaria. No ens hauria de fer cap vergonya perquè, d'entrada, tenim marques que efectivament estan situades entre les millors en els principals rànquings internacionals del sector. No gaudim de tanta anomenada, això és inqüestionable. Però crear una marca vol temps. I si en comptes d'una marca en volten si fa no fa una dotzena, en forma de diferents Denominacions d'Origen, la cosa es complica. Primer cal que ens ho creiem nosaltres. I malament rai si volem vendre alguna cosa que els teòricament mateixos interessats no consumim. Francament, si jo fos estranger i vingués a Catalunya, no em refiaria gaire d'uns vins que figuren en un segon terme a la majoria de cartes dels restaurants. Això quan hi surten, que encara trobaríem més d'un i més de dos i més de tres establiments on els penedesos, els priorats, els empordans o els costers del Segre ni són a les cartes ni se'ls hi espera.

Molt em temo, això no obstant, que el problema dels vins de casa no és pas que siguin considerats menys interessants, pitjors o d'una qualitat inferior als riojas o els riberes del Duero, posem per cas. Em sembla molt, i què més voldria que anar errat, que el cas és que bona part dels catalans també consideren les denominacions d'origen espanyoles com a pròpies. I aquí sí que no hi ha res a fer. Perquè això vol dir no pas que hàgim perdut la batalla dels vins. Simplement, hem cedit una plaça més en aquesta incruenta però terrible guerra defensiva de petits detalls que mantenim contra Espanya. En el cas dels vins, els estem servint la victòria en safata. O en decantador, per ser més exactes.