«Lone star»

Hi ha una cançó en el darrer disc dels Antònia Font, Lamparetes, titulada Es far de ses Salines, en què un vell agafa una nit la mountain bike del seu fill i pedaleja fins al far del cap de ses Salines, de què havia estat encarregat, a la costa de Migjorn de Mallorca. Hi puja dalt de tot i per un finestró observa el reflex de Venus dins del mar. L'home té els ulls ple d'estrelles de tant mirar-les i cavil·la que és damunt una d'elles. Un planeta, per ser precisos.

El cel és ple d'astres, en efecte, i sobretot de planetes. Però per molts que siguin, no tots estan acompanyats. Abunden en la nostra mateixa galàxia els planetes solitaris. Són els denominats planetes errants, alguns dels quals ni tan sols reflecteixen la llum de cap estel. N'hi ha tants a la Via Làctia dels uns com dels altres, segons es desprèn dels càlculs efectuats darrerament per dos equips internacionals d'astrònoms en el marc d'un projecte sobre observacions de microlents en astrofísica. Durant un parell d'anys, els científics han examinat amb un telescopi fins a cinquanta milions d'estrelles, potser més i tot que les contemplades en tota la seva vida laboral pel faroner jubilat mallorquí de la lletra de J.M. Oliver.

Les conclusions de l'estudi, publicades per la revista Nature i recollides el passat 19 de maig en una pàgina sencera a La Vanguardia, parlen d'estrelles tan solitàries com la de la bandera de Texas –o la nostra senyera estelada– i planetes que divaguen sense nord per un univers sense confins. Quina tristor còsmica. Poètica. De fet, l'encapçalament del llarg article al diari, signat per Josep Corbella, adoptava un to tan líric que us encongia el cor i estic segur que va fer plorar més d'una ànima sensible: «Són mons freds i foscos. Genets solitaris que vagaregen sense rumb per la galàxia. No tenen llar, literalment: no gaudeixen de la llum ni la calor de cap estrella a la qual puguin mantenir-se units. Van ser expulsats del seu sol original en un duel gravitatori amb altres astres i en van sortir perdedors, de manera que han esdevingut planetes errants».

No em diguin que el fragment, malgrat tractar-se d'un text periodístic de divulgació científica, no resulta commovedor. A mi em va recordar un poema escrit per Màrius Torres en 1942, sense títol, que comença amb una pregunta inquietant: «No sents, cor meu, la soledat de les estrelles / dins l'ordenació que ha constel·lat el cel?». Sentencia el poeta que, a semblança del que passa allà dalt, aquí en la nit terràqüia les ànimes estan ordenades com cossos siderals. Per tant, és fàcil deduir l'existència d'ànimes solitàries i errants. En realitat, si fem cas al mateix Torres, que es devia fer un tip de mirar la volta nocturna des del seu retir forçós a Puig d'Olena (tant és escrutar-les des d'un far enmig d'onades que d'un sanatori entre pins), en el fons tots som illes, envoltades de mar o èter: «Cada ànima és aquí perdudament llunyana / com una estrella tremolant de soledat / en la nit sense espai, transparència ni edat / que engoleix la lluor de tota vida humana». Prou que ho sabia, per experiència pròpia, aquell tísic lletraferit: «Tota vida és camí de soledat». N'hi ha algunes amb molta sort que, surant en la glacial foscor del firmament, se senten temporalment conhortades per la calidesa solar d'una Mahalta.