Vella universitat i retallades

La universitat és una de les institucions més velles del nostre món occidental. Una bona síntesi de la seva història la va fer Maurice Bayen, exdirector del Departament Francès d'Universitats, en la seva Histoire des universités, publicada l'any 1978, en la col·lecció Que sais-je? El mateix any, l'editorial Oikos-tau de Vilassar de Mar en va publicar la traducció al castellà, en el marc d'una interessant tasca de posar a l'abast dels que no sabien francès, que cada vegada eren i són més, una sèrie de textos que amb brevetat, però amb rigor i claredat cartesians, tractaven temes científics i humanístics. El món grec i romà tenia els seus recursos per a la transmissió del saber, i destaquen noms com Tales de Milet, Euclides, Plató, Aristòtil i Quintilià, així com l'Escola d'Alexandria. Carlemany i el seu conseller Alcuí de York crearen l'Acadèmia Palatina, on sembla que començà la vella divisió entre disciplines literàries i científiques, que encara dura i s'accentua, perquè ens hem tornat molt pràctics. En temps de vaques magres com els actuals, també el cultiu del saber i la universitat s'han d'estrènyer el cinturó, però dubto que el criteri hagi de ser el que reflecteix una afirmació, al meu entendre desafortunada, atribuïda al conseller de Sanitat, Boi Ruiz: “Qui vulgui estudiar filologia clàssica s'ho ha de pagar”. És a dir, que cal retallar més a lletres que a ciències. Les dificultats d'ajustar els pressupostos de la sanitat catalana (superiors als de les universitats), repte important i difícil, poden explicar una sortida com aquesta, però no justificar-la. Cal recordar, per exemple, que s'ha dit, i amb força raó, que la bona estructura de l'Imperi Britànic (raons morals a part respecte a allò que és criticable de l'imperialisme), va ser possible gràcies a les ments ordenades dels llicenciats en ciències clàssiques d'Oxford i Cambridge. L'èxit que ha tingut el llibre del professor Jordi Llovet Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats reflecteix la inquietud sobre aquesta qüestió, però temo que aquesta obra ha estat més llegida pels que ja creuen que la separació de les dues cultures (científica i humanística) no té sentit, que no pas per molts dels que han de decidir sobre el futur de les universitats i les seves funcions, que volen ensenyaments útils i pràctics i no creuen, i mai més ben dit, en històries.

El naixement de les universitats, més o menys tal com les entenem encara avui, es produeix cap al segle XII. Les creades llavors i les seves continuadores són, després de l'església catòlica, les institucions més velles del món occidental, i si han subsistit fins avui, per alguna cosa deu ser. Però ara tenim un risc d'envelliment més immediat i gens positiu. Una de les moltes conseqüències de les retallades afecta el personal universitari, i sembla que caldrà reduir plantilles. Com que el professorat més estable i, per tant, més difícil o impossible de reduir, és el de més edat, la corda es pot trencar per la banda dels professors no estables, és a dir, els més joves. Si ja ara, sobretot a les universitats grans, la piràmide d'edat es va assemblant a la dels països rics, cada vegada més vells i menys joves, segons quines mesures ho poden agreujar i es pot perdre força docent i investigadora en la fase més activa, creativa i receptiva als canvis. En l'aspecte docent, per exemple, tots coneixem alguns professors d'una certa edat que no volen explicar noves matèries perquè renovar continguts docents se'ls fa costerut, amb l'excusa que la recerca demana molt temps i la innovació docent no dóna les compensacions de la recerca. Alguna cosa hi ha d'això, però no justifica la por de preparar matèries noves, fruit d'estretor de mires i que constitueix una autèntica negació del que ha de ser un professor universitari, que ha d'estar sempre en condicions d'evolucionar. Per no parlar de professors instal·lats que no hi ha qui els faci moure del seu despatx o el seu campus. Amb això no vull dir, com ara és moda, que cal retallar, però no en el meu camp. Les universitats també han de reduir despeses, però no tancant la porta del professorat als més joves. S'ha apuntat un camí, entre altres, més racional: considerar el sistema universitari català en el seu conjunt i posar ordre i límit a la proliferació de moltes titulacions i instal·lacions repetides a les universitats, amb uns nombres d'alumnes que si es publiquessin veuríem que no tenen cap justificació.

Les coses no són senzilles, però cal decisió per part dels que manen (o haurien de manar) i amplitud de mires i no caure en inèrcies per part de tothom.