Per què cal tenir memòria

Un dels grans mals de la professió que practico, i que és recordat tant com es pot per la gent amb consciència, és que acostumem a aparcar realitats un cop han deixat de ser el que nosaltres anomenem notícia.

Aquests dies és el cas d'Haití, com a material sensible més recent; però podríem dir que darrerament tampoc no estem parlant gaire de Fukushima. I ja ni parlar-ne de zones africanes com els Grans Llacs, Txetxènia, l'Iraq, l'Iran o fins i tot les revolucions del nord d'Àfrica –avui segurament als diaris pel rebrot de violència a Egipte.

I això, que és tan habitual i tan mal resolt de manera històrica pels professionals de la comunicació, ha esclatat com una bufetada al meu cap quan aquesta tarda he llegit al web del canal solidari que aquests dies fa dos anys del cop d'estat a Hondures. Un país governat per un usurpador del poder democràtic, amb les mans ben tacades de sang, que sembla que, per allunyat, no només no ens molesta gens ni mica, sinó que fins i tot ja ni ens interessa. Aquell cop d'estat, vull recordar, va ser condemnat per la comunitat internacional en ple, l'Associació d'Estats Americans, no cal dir-ho, i les mateixes Nacions Unides. I, com diu aquell, tal dia –en aquest cas dimarts passat– va fer dos anys.

Doncs bé, sapigueu que des d'aleshores diverses ONG han denunciat violacions de drets humans contra civils, assassinats de periodistes, a banda de segrestos de professionals, amenaces i atacs contra mitjans. La Cort Interamericana de Drets Humans ha fet públics en aquests dos anys informes sobre l'assassinat de desenes de persones, entre elles periodistes i defensors i defensores de drets humans, i sobre la fustigació a comunicadors socials, mestres, sindicalistes i membres de l'anomenada resistència.

Hem legitimat que un colpista i els seus acòlits puguin mantenir el poder, sense fer res? No crea un greu precedent (o potser un més) en la historia de les democràcies que volem consolidar?