Una dècada decisiva

Mas insistia l'altre dia a l'Ateneu que Catalunya té per davant una dècada decisiva. El geoestrateg George Friedmann diu més o menys el mateix sobre els Estats Units en el seu llibre, The next decade. Explica que les crisis són, sobretot, un mecanisme de defensa per posar a prova les elits quan han perdut la confiança de la gent. Segons Friedmann, la propera dècada estarà marcada per l'auge dels interessos geopolítics i per un retorn a models econòmics més nacionalistes. Si volem equiparar la nostra economia amb la danesa i enfortir l'eix mediterrani com deia Mas, refiar-nos de la bona voluntat de Madrid ens podria fer perdre un temps preciós. L'economista Andrei Shleifer es lamentava a la Fundació Catalunya Oberta que els polítics perdin tant temps parlant de la crisi i tan poc definint les reformes que permetrien aprofitar les “immenses possibilitats” d'Espanya. Me l'escoltava pensant que el seu discurs estaria molt bé si Espanya fos Suïssa, però que si aquí hem anat de marasme en marasme és perquè Madrid no ha trobat una manera millor de conservar la unitat de l'Estat que a través del comunisme mental que ell denunciava. En els països inestables, construïts des de dalt, els problemes que Shleifer veia com l'impediment per treure Espanya de la crisi són la garantia de la unitat. Tot plegat em fa pensar que, d'aquesta crisi, en sortirem independents o més residuals que mai, com diu Pujol. Una àrea metropolitana empobrida podria acabar votant partits populistes o neofeixistes, com a València o a Marsella. Catalunya no ha tingut mai un context tan favorable per constituir-se en un estat i alhora tan ple de perills per perdre el tren de la història.