El pedestal són les sabates
A l'aparador d'una sabateria he vist anunciada la marca Demòcrata (sense accent, però, si no l'hi poso, pot semblar una pífia dels correctors del diari). Ho busco a internet i veig que Demòcrata és una empresa brasilera nascuda a São Paulo el 1983, però no sé trobar quina relació té amb la democràcia. Es deu basar en la idea de proporcionar confort als peus a un preu assequible.
La democràcia dels peus és un concepte no gens estrambòtic, perquè el calçat és un índex de riquesa/pobresa. Quan va caure el règim del dictador filipí Ferdinand Marcos, es van trobar al palau presidencial armaris plens de sabates de la seva dona. Es va dir que milers, però, anys més tard, la mateixa Imelda Marcos ho va desmentir tota indignada: “No és veritat que acumulés 3.000 parells de sabates. Només en vaig tenir 1.060”. Aquesta puntualització contrasta amb la dificultat dels realment pobres per calçar-se. L'excel·lent pel·lícula d'Ermanno Olmi L'albero degli zoccoli (L'arbre dels esclops) es diu així perquè l'amo d'una casa rica expulsa la família dels masovers després que el cap de família ha tallat un arbre de la finca per fer uns esclops a un fill que s'havia quedat sense sabates. A Catalunya, persones que avui són grans m'han explicat que a casa seva criaven pollastres però no en menjaven mai, ni tan sols per Nadal. Els barataven (canviaven) per espardenyes.
Només cal llegir els diaris del segle passat per adonar-se que els peus eren una font de tortures. Estan plens d'anuncis de pediluvis (bany de peus) callicides, ungüents miraculosos, sals, apòsits, ganivetes i altres solucions per a uns sofriments que tot sovint eren causats perquè la gent anava mal calçada (no sé si avui hem millorat gaire). Per això van sortir marques, com la que Juan Navarro Bustier va crear a Elda el 1956. Va llançar les sabates Curapiés, que és tota una declaració de principis. Avui encara existeixen amb el nom tunejat de Kurhappies. Però la necessitat continua essent la mateixa, democratitzar el calçat, perquè, com diu el títol d'un llibre de Jordi Coca sobre Joan Brossa, el pedestal són les sabates.
