D'esquerra a dreta
“Ara toca a la societat civil reclamar activament els seus drets als estats. No a les entitats financeres, que per a nosaltres són massa llunyanes. Els estats han de complir amb la seva finalitat de regular els poderosos i garantir els drets dels ciutadans”
Fa vint anys vaig escriure un llibre que portava per títol De dreta a esquerra, un llibre autobiogràfic en què narrava el meu itinerari personal, des de la dreta sociològica a la qual pertanyia, fins a les idees d'esquerra que es van fer presents, clandestinament, durant el franquisme. Avui n'hauria d'escriure una segona part, en què, utilitzant les mateixes paraules, només canviant la seva correlació, diria exactament el contrari. És a dir, D'esquerra a dreta. Una diferència essencial, però, seria que no es tractaria d'una autobiografia, sinó d'una crònica social. Començaria amb l'època moderna, concretament el dia que es va sentir per primera vegada batre un teler a la Gran Bretanya. Es pot dir que aquest dia va ser el que va inaugurar la revolució industrial. El moment en què la societat es va organitzar en amos i treballadors. A partir del qual les classes socials es van enfrontar amb violència durant més de cent cinquanta anys.
Per no fer-me pesat, i amb la certesa que tots vostès coneixen la historia social del capitalisme, enllestiré aquest pròleg –que pretén ser una caricatura històrica– només per seguir el fil. Amb l'inici de les repúbliques i el dels sindicats, els treballadors van aconseguir cotes mínimes de respecte humà i un cert reconeixement dels seus drets. Però, sens dubte, l'experiència de les dues guerres mundials va promoure noves actituds personals, econòmiques i polítiques: el New Deal de Roosevelt i les teories de Keynes van reanimar la producció, a la vegada que creaven un estil de major entesa entre els contrincants. En aquesta odissea més que centenària, els sindicats i els governs progressistes, de manera lenta però constant, van anar regulant les condicions de la producció i de la distribució del guany. I, finalment, uns i altres van comprendre que ni la planificació soviètica ni l'explotació capitalista eren tan rendibles com els pactes en el capitalisme democràtic. Aquesta ha estat una experiència recent, posem-hi dels darrers cinquanta anys.
Però d'una manera sobtada, en aquest mateix espai de temps, el diner –per no dir el capital, paraula que sembla passada de moda– va fer un dribling en forma d'una nova teoria, la neo-liberal, que comporta el disseny d'un capitalisme financer, bàsicament desregulat. Per entendre'ns millor, no controlat per l'Estat. Malauradament, els estats han anat cedint en la desregulació, començant pels EUA, i l'èxit de l'invent ha durat d'entrada uns quants anys. No d'una manera absoluta, ja que durant el trajecte es van produir diverses fallides, que encara que parcials van resultar molt importants. Les bombolles esclataven en funció d'inversions fetes amb la mateixa mentalitat especuladora amb què es feien les compres de títols en el capitalisme financer, la de cercar grans beneficis sense gestió empresarial. Es va decidir passar a la Xina la producció manufacturera. Però faltava, utilitzant el llenguatge valencià, la mascletà, que acabava amb la gran traca final. Aquesta traca final –l'estafada, volia dir– es va produir amb l'ensorrada de la companyia Lehman Brothers.
Arribats a aquest punt, un es pregunta quin serà el futur que ens espera a la nova classe mitjana. Què serà de l'equilibri social, engolit per una economia excessivament desregulada, excessivament globalitzada, excessivament concentrada, que nega impunement els impostos a la comunitat, economia que unes cares sense rostre guarden àvidament en paradisos fiscals?
Sembla que no hi ha altre camí que la destrucció d'aquesta dinàmica. I cal entendre que l'única arma per aconseguir-ho són els estats. El 2008, aquests es van espantar una mica, però el temps i les pressions dels poderosos financers han fet ja oblidar en part la catàstrofe. Ara toca a la societat civil reclamar activament els seus drets als estats. No a les entitats financeres, que per a nosaltres són massa llunyanes. Els estats han de complir amb la seva finalitat de regular els poderosos i garantir els drets dels ciutadans. Aquesta utopia mai no havia estat tan creïble o possible com avui. Comptem amb mitjans per esdevenir cada dia menys una majoria silenciosa. Bona part de la gent podem començar a fer-nos sentir. Els ciutadans estan més ben preparats, més informats, més conscienciats. Penso que no cal somiar amb invents estructurals, sinó a perfeccionar els que tenim. Perseguir la corrupció, aprimar el que és prescindible, mantenir la seguretat social, exigir regulació de nou, tallant les ales a la llibertat neoliberal.
Haurem de començar a pensar en una altra mena de globalització? Amb grans espais diferenciats, però molt més conjuntats, políticament? Europa en seria un gran exemple. Si escoltem Manuel Castells sentirem que ens diu: “Per sortir de la crisi, hem d'anar cap un nou mode de vida construït col·lectivament”. Alain Touraine es manifesta perplex i més pessimista, però pensa que “els drets humans és el gran tema que mobilitzarà”. Sortosament, he trobat una cita del mateix Manuel Castells que dóna esperances als meus temors: “partits i institucions hauran d'aprendre a viure amb aquesta societat civil emergent”. Tasca àrdua, potser tant com va ser la dels sindicats, per aconseguir drets materials que es van portar al llindar de la dreta responsable. Però queden immenses majories que la derrota ideològica de l'esquerra industrial els porta a amagar-se sota les faldilles dels que representen, aquí a la terra, l'estafada sideral del capitalisme financer que els ha dut a l'atur. Llarg camí a fer.
