Inflació de saber

Publicava aquest diari, amb tan sols dos dies de diferència, dues notícies possiblement més que interrelacionables entre si, així com del tot referibles a l'actual context de crisi que patim. La segona d'elles, del 2 de juliol, a tota pàgina, sota un titular exultant (Rècord d'aprovats), feia paga del fet que fins a un 94,54% d'estudiants de batxillerat han superat enguany les proves d'accés a la universitat. La primera, del 30 de juny, encabida dins un simple requadret, sentenciava, partint d'un informe, que un 40% d'alumnes abandonen els estudis universitaris, tot alertant del cost derivat d'una tal defecció per a les finances públiques.

I bé, sense entrar ara en consideracions sobre la dimensió estrictament quantitativa i econòmica de tots dos fenòmens, sembla tanmateix poder deduir-se'n que la inflació (o estirament del braç més que la màniga) no té sols a veure amb la cobdícia monetària, sinó també amb l'afany de creure's amb més de coneixements de què veritablement es disposa.

Llavors, de la mateixa manera que avui no parem de constatar com s'ha despès molt per sobre dels recursos a l'abast, també comencem a acusar les conseqüències d'aquest qualificacionisme a l'alça. I, doncs, tot d'estudiants a qui han deixat passar la selectivitat amb aquella alegria, acaben després fent figa a mitja carrera.

¿No han estat ells aleshores tan víctimes d'estafa com aquells a qui es va concedir una hipoteca sense prou garanties de poder assumir-la? En el marc de fallida generalitzada en què ens movem avui, al costat dels irresponsables sense escrúpols de la banca i del gran capital, ¿no hi ha també irresponsables educatius que sobrevaloren, per inèrcia o per comoditat, el potencial intel·lectual dels seus alumnes?

¿Quants docents no hi ha que encara apliquen aquella màxima letal del “ja els suspendrà la vida”? ¿I quants de conscients que val més un suspens a temps que no pas un greu error professional quan ja és massa tard?