Opinió

LA TRIBUNA

On éreu quan us necessitàvem?

Amb subvenció, ni els estudis ni les opinions es formulen amb total llibertat

Finalment, es comencen a sentir algunes veus a favor de les reivindicacions dels “indignats” que, de manera ben legítima, encara que potser maldestra, condemnen l'actual model de capitalisme sense pietat i sense cap mena de contrapès social que ens ha tocat viure, i també reclamen l'eliminació dels abusos més flagrants. Per exemple, les escoles de negocis de l'Església, després de tants anys de sepulcral silenci, han formulat unes crítiques als empresaris especuladors ben eloqüents encara que tan tímides com long overdue, és a dir, tocatardanes. Ja se sap que fins i tot la prestigiosa London School of Economics rebia subvencions del dictador i terrorista Gaddafi i que va sentir-se obligada a eliminar les càtedres finançades pel diner tacat de sang i procedent de Líbia. El que no queda clar, en canvi, és si els negocis del gendre del líder de FAES, Alejandro Agag, amb la família del dictador encara continuen. Primer, perquè un dels fills ja és mort i no s'ha aclarit encara si era el soci del supergendre d'Aznar en el negoci publicat a les pàgines d'El Mundo de muntar un coto per matar perdius a Líbia; i segon, perquè, segons diuen, ara, si en aquell país hi ha perdius, no les maten els madrilenys de cacera d'escopeta nacional sinó els aliats a canonades, mentre el submarí espanyol destacat a la zona s'ho mira a través del periscopi. Per cert, la visita ministerial al submarí que es va fer a Sardenya, i no a Malta, Lampedusa o Sicília, preu per preu, es podria haver fet a Menorca sense perdre la mínima part d'èpica corresponent a la gesta bèl·lica.

En tot cas, queda clar que quan les càtedres són subvencionades per les grans entitats financeres i/o les seves empreses participades, ni els seus estudis ni les seves opinions es poden formular amb el mínim indispensable de veracitat, llibertat d'expressió o independència. És segurament per això que han trigat tants anys a pronunciar-se contra els causants de la crisi, que són també els protectors d'uns departaments d'ètica en els negocis i de moral o responsabilitat social corporativa. I, òbviament, resulta molt difícil fer acusacions a la mà generosa que, tites-tites, alimenta les escoles, les càtedres i els professors. Els llaços entre uns i altres són molt estrets i molt sòlids. Sense anar més lluny, l'estiu del 2009, en el plet entre Gaesco i el Banc Santander sobre la compra de Colonial i la possible manipulació del preu de les accions, l'expert que presentava informes pericials a favor de Botín havia estat José Manuel Campa, secretari d'Estat que, anteriorment, segons va reconèixer, cobrava del Santander en qualitat de titular de la càtedra de banca de l'IESE. La recusació de Campa va ser desestimada pels àrbitres, que van considerar normal que es puguin dirimir qüestions d'interessos entre una part que et paga i una altra que no. Campa va rebre beques també de la fundació Areces (Corte Inglés), BBVA i empresa pública. L'última aparició com a pèrit a instància de part dels tribunals va ser a favor de César Alierta en el cas Tabacalera, que va acabar en condemna i després, naturalment, en indult.

És, per tant, interessant observar aquest primer gest crític esbossat quan el papa ja ha declarat que l'aigua és un bé públic al qual tothom ha de tenir accés i quan el poble italià en referèndum n'ha prohibit la privatització. O més encara, adonar-se que, sense cap obligació ètica o religiosa, el candidat Rubalcaba reclami responsabilitats als banquers per haver forçat els caps de sucursals a col·locar unes hipoteques que eren impossibles de pagar. Tant se val si de grat, amb incentius, o a les males, amb coaccions, el fet és que milers de persones de la xarxa de capil·laritat de les caixes i dels bancs han hagut de sotmetre's a la fabricació d'una bombolla perniciosa per als clients poc sofisticats i fàcilment influenciables i, a la llarga, destinada a ser rescatada pels contribuents indefensos.

De totes maneres, en el supòsit que el candidat Alfredo parlés seriosament de retallar els sous i els bonus obscens dels caixers i banquers amb els possibles condicionants alternatius de retardar els pagaments una miqueta (tal com s'ha fet amb Blesa a Caja Madrid) o d'autoritzar les barbaritats previstes “si les circumstàncies ho permeten”, el que sí que es decreta en ferm és la contrapartida. En efecte, la remuneració dels dipòsits es limita sense contemplacions ni pal·liatius. Que al capdavall els estalviadors modestos es poden fotre, ja que, a diferència dels financers, no són gaire grans per perjudicar-los. I, de passada, ja sabem la tarifa d'una caixa per fer-se una foto amb dos ministres alhora: Garmendia i Gabilondo. Són 300.000 euros per a 1.200 petites beques, 50 de les quals adjudicades a Catalunya. Tot ben precís i mesurat, evidentment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.