Sobiranisme festiu
La coincidència de la commemoració dels 30 anys de la Crida amb el primer aniversari de la gran manifestació del 10 de juliol contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut suscita novament la reflexió sobre per què les grans mobilitzacions del catalanisme, i l'expressió nítidament sobiranista d'aquestes mobilitzacions, acaben sempre tenint una escassa traducció política.
La Crida a la Solidaritat, que va viure el seu apoteosi en l'acte massiu al Camp Nou del 24 de juny de 1981, no va aconseguir que se superés el debat lingüístic en favor d'una hegemonia del català als territoris dels quals és la llengua pròpia (un debat que, dissortadament, encara es troba obert) ni tampoc va impedir que s'aprovés la llei d'harmonització del procés autonòmic per part de les Corts espanyoles que significava la primera gran agressió a la incipient recuperació de l'autogovern i que, vés qui ho havia de dir, només va poder ser neutralitzada pel Tribunal Constitucional espanyol l'any 1983. El moviment cívic catalanista de principis dels vuitanta, doncs, es va revelar d'una impotència exasperant en la traducció política de la defensa de la nació i de la llengua catalanes, la mateixa impotència que s'ha manifestat trenta anys després quan l'estament polític ha hagut de fer front a la destrucció de la reforma estatutària, aquest cop perpetrada pel citat Tribunal Constitucional i en un context en el qual la demanda ciutadana massiva ja es trobava clarament decantada cap a la solució independentista.
La mateixa ciutadania que vota en les consultes populars no oficials a favor de l'Estat propi o que afirma que en un referèndum oficial votaria de forma aclaparadora que sí a la mateixa qüestió (tal com ha tornat a revelar l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió de la setmana passada) és la ciutadania que vota autonomisme en les eleccions al Parlament. En la conjuntura concreta de les eleccions de novembre del 2010, la manca de traducció política del sobiranisme cívic es pot imputar a la poca confiança que han generat formacions explícitament independentistes i, en particular, a l'aberració històrica comesa per la direcció d'ERC de pactar amb l'unionisme espanyol just en el moment en el qual la sensibilitat sobiranista estava més encesa i d'haver volgut portar la seva aposta fins al final a costa de menystenir les seves bases i els seus votants.
Potser la guilladura d'ERC, i d'aquí la seva enorme irresponsabilitat, explica en bona part el retrocés en el suport polític a l'independentisme en contrast amb el que succeeix en altres nacions europees sense estat en les quals el canvi de cicle en favor d'una majoria de clara vocació rupturista s'està consolidant (així succeeix a Escòcia amb la majoria de govern de l'SNP, a Flandes amb l'N-VA o a Euskadi amb Bildu). A això també s'hi afegeix l'habilitat de CiU de recuperar el crèdit en termes de defensa de l'autogovern i de gestió eficaç que l'ERC tripartida havia dilapidat i l'esperança per part d'un ampli sector de votants que CiU podia liderar el procés cap a l'Estat propi (una esperança que, com hem dit en reiterades ocasions en aquestes pàgines, té data de caducitat).
Però al marge de les explicacions, més o menys peregrines, vinculades a un procés electoral específic que permetin justificar per què l'àmplia majoria social independentista que ja existeix no vota una opció que executi de forma ferma i coherent una política independentista, tal vegada caldria començar a explorar un territori més proper al del caràcter col·lectiu, on les afirmacions encara poden ser més vagues, més literàries i més intuïtives però no per això mancades d'una certa relació amb la veritat. Si les classes mitjanes catalanes que van participar o simpatitzar amb la Crida només haguessin parlat català sense concessions tant a l'antiga immigració d'origen espanyol com als nouvinguts d'arreu del món a Catalunya tindríem monolingüisme català. De la mateixa manera, si aquestes classes mitjanes que afirmen, de forma molt majoritària, que votarien que sí en un referèndum d'autodeterminació votessin un partit que es comprometi a convocar-lo (i que, efectivament, compleixi amb determinació la promesa malgrat les pressions espanyoles) potser ja faria temps que seríem un estat dins la Unió Europea.
La idea –insisteixo, més poètica que no pas tangible, sense cap suport empíric i per això perfectament refutable– és que el gros de la ciutadania de Catalunya de moment participa en el que podríem qualificar de sobiranisme festiu, una mena de gratuïtat a l'hora de declarar-se independentista, cosa que es pot fer tot anant a les manifestacions i votant en consultes no oficials com qui va a fer el vermut acompanyat de la canalla, però que no està disposat a assumir les conseqüències polítiques d'un procés independentista amb totes les implicacions. És a dir, una majoria que està disposada a prémer el botonet de la independència sense acceptar cap dels sacrificis personals ni patrimonials que un gest d'alliberament nacional pot comportar. Això sense considerar (i aquí és d'on pot procedir el canvi) que aquests sacrificis personals i patrimonials, i els atacs a la dignitat, són els que està imposant justament la situació de dominació política i d'espoliació fiscal que provoca la pertinença a l'Estat espanyol. En algun moment el sobiranisme festiu esdevindrà sobiranisme real ni que sigui perquè, per dir-ho en termes inquietants, accedim a una fase més aguda en “l'escalada del conflicte” que, evidentment, Espanya ja s'encarregarà de propiciar.
