Un nou fantasma recorre Europa

Sens dubte, a Europa els vents bufen cap a la dreta. El mapa polític europeu és prou complex i els moviments ideològics es mouen per múltiples factors, dels quals la crisi econòmica n'és el principal, però no l'únic; la societat està canviant i la incertesa del futur modifica els comportaments de la ciutadania, a la recerca de noves/velles seguretats i obrint les orelles a discursos conservadors. Quan les coses trontollen augmenten les actituds immobilistes i s'imposa la por al desconegut, uns tics que, ara i aquí, poden ser alimentats pels corrents migratoris que modifiquen el nostre entorn.

És a l'Europa més estable, la “rica, culta i feliç”, que deia el poeta, on sorgeix amb més força l'extremisme de dretes i, en les darreres eleccions, va fent forat en el joc parlamentari. Holanda, Noruega, Finlàndia, Àustria... veuen prorrompre amb força opcions radicals de dreta, amb clars components nacionalistes i antiimmigratoris i missatges populistes de tota mena. Formen partits a la frontera de la legalitat parlamentària i van covant el rebuig ciutadà al diferent, centrant-ho en la desconfiança a l'immigrant i fent del racisme, per activa o per passiva, un tema de debat. Certament, unes formacions polítiques que presenten la imatge de nous líders, moltes vegades joves i elegants, amb capacitat d'atreure el vot del desencís i que ofereixen la seguretat de la defensa de la puresa pàtria. Curiosament, uns components identitaris que sorgeixen en països d'escassa implantació immigratòria i de pocs problemes socials.

A la veïna França el Front Nacional ha renovat el lideratge i ha promocionat Marine Le Pen per dirigir-lo. La filla de l'anterior dirigent s'ha convertit en un important actiu polític, competint en intenció de vot amb els candidats de primera fila i aconseguint una bona implantació entre la intenció de vot de la classe obrera. En les proppassades eleccions cantonals aconseguí poder comptar amb quatre dirigents sindicals a les seves llistes, dos d'ells militants comunistes, que immediatament foren expulsats del seu anterior partit. El futur de Marine no té sostre i algunes enquestes pronostiquen que fàcilment guanyaria Sarkozy en una primera volta presidencial, en eleccions que estan previstes per al proper any. Un discurs populista i un caràcter més afable que el seu pare la situen com a una política d'àmplia projecció, capaç de donar un ensurt a dretes i esquerres.

A casa nostra, Plataforma per Catalunya creix i aferma el seu discurs. A les eleccions autonòmiques quedà a un pas d'entrar al Parlament i en la consulta municipal aconseguí un munt d'actes de regidors, amb presència important en alguns ajuntaments. La formació de Josep Anglada presenta un discurs pràcticament limitat al tema de la immigració i ho fa des de la posició més barroera possible, però el seu missatge és ben vist per una part important de la població, que li dóna confiança. PxC pot aspirar a ocupar el lloc de l'extrema dreta catalana, amb una més que evident projecció. D'altra banda, no seria gens estrany que en les properes eleccions generals alguna formació d'ultradreta arribés al Congrés de Diputats, un hemicicle on els ultres només han estat presents en la segona legislatura, del 1979 al 1982, quan el notari Blas Piñar ocupà un escó per Fuerza Nueva. Després, potser alguns personatges extremistes també hi han ocupat escó, però ho han fet emmarcats dins partits de la dreta clàssica i mai com a declarats militants de l'extrema dreta.

Segur, la dreta xenòfoba i populista està creixent a Europa. És evident que no té gens a veure amb el vendaval feixista que dominà el Vell Continent en la primera meitat del segle XX, amb els resultats ben coneguts per tothom. Però cal estar atent a l'augment d'aquestes opcions que tant contribueixen a dificultar la convivència entre les diverses comunitats humanes que es mouen pel continent; una atenció que hauria de motivar els partits democràtics d'arreu, que a vegades renuncien al debat ideològic i a l'acció solidària, deixant un camp desatès, terreny que és ocupat pels que fan de la confrontació motiu de rendibilitat política.