Mitja hora per dinar

Un dels suplements setmanals de La Vanguardia ha dedicat sis pàgines a entrevistar uns quants cervells fugits: homes i dones –preferentment nois i noies– catalans de formació universitària i de professionalitat acreditada que han trobat a la resta d'Europa una feina sòlida i més ben remunerada que les hipotètiques ofertes de treball d'aquí.

Els enquestats, naturalment, canten les excel·lències de la seva situació. Al Regne Unit, diuen, es treballa a més ritme, es valora l'esforç i s'apuja el sou als que valen sense esperar que ho demanin. A Alemanya els sous són bons, el tracte també, la gent s'afanya a treballar bé i regna una disciplina absoluta: la cap de l'empresa es va disculpar un dia perquè havia arribat un minut tard. A França es planifica tot amb temps i es discuteixen molt les qüestions de feina. A Itàlia és normal poder muntar una empresa pròpia en acabar els estudis. A Bèlgica hi ha un gran equilibri entre les hores de treball i les de casa; amb prou feines hi ha vida social i s'està més concentrat en el treball. A Dinamarca hi ha molt poca burocràcia i molts menys càrrecs intermedis: es donen les millors condicions per sentir-se motivat.

Per damunt de tot, hi ha un tret comú que fa possible el miracle europeu: aquests països tenen resolta una qüestió que aquí ha resultat irresoluble: els horaris laborals. A Alemanya, diuen, treballen de 9 a 6; a Bèlgica, de 9 a 5; a Dinamarca, de 8 a 4, sempre amb mitja hora justa per dinar. Aquí, en canvi, treballem a hores intempestives, dinem sense cap pressa a mitja tarda i sopem a tres quarts de quinze, alguns dels millors programes televisius comencen a les dotze de la nit i duren una hora i mitja.

Tan europeistes que diu que som i no hem sabut copiar els nostres veïns francesos ni en l'hora de menjar ni en la d'anar al llit. Tan independentistes que diu que som i no hem estat capaços d'independitzar-nos dels veïns espanyols amb uns horaris més assenyats i més racionals que els seus.