Mestres i becaris

Quan vaig arribar a El Punt a finals del 1989, com a becari de la UAB, Miquel Pairolí formava part de la secció de cultura que dirigia Joan Ventura. Tots dos, amb les seves barbes i la seva bonhomia, tenien alguna cosa de figura paternal o jo ho percebia així, i tot i la meva memòria pèssima, recordo l'afecte, la paciència i les lliçons de periodisme i de vida que em van regalar en Miquel, en Joan i tots els meus altres companys, els germans grans com ara en Pere, l'Àngel, l'Imma, en Jordi, en Xevi... En Miquel tenia llavors poc més de trenta anys, però ja projectava la imatge de maduresa personal i intel·lectual que tant s'ha destacat en els articles que aquests últims dies l'han acomiadat i lloat, tan merescudament, després de la seva mort anunciada, però no per això menys trista. Al mig de la bogeria que pot arribar a ser la redacció d'un diari –a pesar de tot, un dels millors llocs del món, per treballar-hi i perquè flueixin les idees–, era tot un luxe aprendre l'ofici al costat d'en Miquel, que amb la seva serenor tan en les antípodes de la tendència creixent a la informació urgent i precipitada que apressa els periodistes que primer piulen i impacten i després contrasten –o no–, em va transmetre la idea que la primera obligació del que informa és aprendre i després transmetre bé el que ha après.

Molts anys després jo també vaig tenir becaris, ara sobretot becàries, com ara la Glòria, la Cristina, la Irena i la Carolina, per citar-ne només les últimes. Jo també els dic que no tinguin pressa, que aprenguin, que busquin i consultin tot el que puguin. El contrarellotge constant del periodisme actual complica aquestes bones pràctiques, però Miquel, et farem cas i continuarem aprenent.