EL TEMPS QUE FUIG
Miquel
fuig i pel paisatge que canvia
Ahir vam enterrar en Miquel Pairolí. Tot i que ja sabíem que estava molt malalt ens hem entristit molt i jo, com passa tan sovint quan algú que coneixem ens deixa, he pensat amb recança que al llarg d'aquests trenta anys de coneixença li podia haver trucat més vegades; li podia haver elogiat més els articles que publicava a la premsa i que no em perdia mai; podia haver recomanat més insistentment els seus llibres entre els lectors despistats que encara no els coneixien.
Diuen que, de lectors, no en tenia tants com la seva excel·lent literatura es mereixia i segurament és veritat, però els seus lectors li érem fidels i sé que ens sentíem privilegiats de ser-ho. En les obres d'en Miquel cap paraula no era allà perquè sí. Els seus articles d'opinió eren sempre crítics, però ajustats i lúcids, no era dòcil ni tenia por de parlar de res. (Però no era home de tertúlies, crec que era massa reflexiu, massa seriós per opinar de tot i a tothora.) En els seus assaigs feia anàlisis molt acurades, i en la ficció dominava les descripcions de persones, de paisatges, d'ambients... i domava els temes, controlava els arguments de les novel·les, que eren senzillament diferents. S'esplaiava, no tenia pressa, era profund i àgil alhora, incisiu però sempre elegant.
El vaig veure per última vegada quan ens vam trobar 35 escriptors al Pati dels Tarongers, per fer-nos una fotografia que l'Avui va publicar per celebrar els seus 35 anys de vida. Fins aquell dia no vaig saber que estava malalt; m'ho
va explicar d'una manera tranquil·la i continguda, discreta, pacient, com era ell. Me'n recordaré sempre del seu to pausat, prudent, fins i tot amable, quan m'ho deia... Quan ens vam acomiadar li vaig dir que compraria el
seu llibre Octubre, del qual m'havien parlat molt bé, com d'una esplèndida obra de maduresa, i va estar content. Aquest dietari, un llibre preciós, marcat pel temps que fuig i pel paisatge que canvia, és l'última obra que va escriure i ara la llegim buscant-hi les coses que el feien feliç, la seva particular joia de viure. Ai, Miquel, em sap tant de greu que te n'hagis anat!