Les cigonyes

A la Franja, però també a les Garrigues i al Segrià, els campanars són plens de cigonyes. N'hi ha tantes, que a Saidí o a Serós semblen campanars pasteres. Claquegen –ho puc dir així?– com les oques o com els gavians, però amb molta més força: un llenguatge que només entenen les altres cigonyes i que deixa indiferents la colla de magribins que seuen a l'ombra del campanar, esperant una feina que no arriba, mentre parlen també en una llengua estranya. Passa una família mudada perquè porta a batejar un nen. Però no una família com les d'ara, sinó com les d'abans: amb avis, oncles, ties, una noia amb una espelma i nebots i néts d'edats i de races diferents perquè n'hi ha dos d'adoptats que van néixer a l'Àfrica. Parlen en català entre ells i amb un capellà joveníssim que sembla de Sud-amèrica. Dies abans, al Baix Empordà, la meva comarca, una amiga i jo vam veure un parell de cigonyes dalt d'una torre d'una línia elèctrica. Avui, veure cigonyes al Baix Empordà és encara estrany: quan jo era petit, no n'hi havia. Se'n parlava perquè es deia que les cigonyes duien els nens. Un dia, a la Bisbal, un nen va dir que havia vist una cigonya al Daró. Vam anar corrents fins al pont Vell, però quan vam arribar-hi ja no hi era. Vam parlar-ne durant temps: aquella cigonya ens semblava tan estranya com el rei negre que arribava cada cinc de gener amb els altres dos Reis o el parlar àrab amb què el senyor Duran ens traduïa el seu parlament. Com a la Franja, al Segrià o a les Garrigues, avui, al Baix Empordà hi ha cigonyes i magribins i negres. I, a Fraga, l'única propaganda d'un partit polític que vaig veure en català era de la Plataforma per Catalunya, que ara diuen que no és xenòfoba.