Murdochs i polítics
“Diguin al ministre Sebastián que en plena misèria negra és un insult subvencionar amb 30 milions el Real Madrid com a element de promoció de la imatge d'Espanya”
Als països realment democràtics hi passen coses absolutament normals que, aquí entre nosaltres, són inaudites. Per exemple, al Regne Unit un tycoon (derivat del japonès taikoon o “senyor feudal amb gran riquesa, poder o influència”) pot ensopegar amb la legislació vigent, tal com acaba de passar-li al multimilionari i ultradretà empresari de mitjans de comunicació Rupert Murdoch. Ell mateix ha hagut de reconèixer que el que han fet els seus tabloides de la premsa sensacionalista és deplorable i totalment inacceptable. No és ben bé que hagi entonat un mea culpa, perquè la primera mostra de voluntat d'esmena, ja l'han dictat els mercats. En efecte, les accions de News Corp van caure un 4,7 % a la borsa de Nova York per por que els fets que s'han produït impedeixin que Murdoch pugui aconseguir la majoria de la British Sky Broadcasting. Però la justícia estudia ara si és o no un delicte gravar converses telefòniques d'una menor d'edat després assassinada o subornar policies de Scotland Yard, cosa que resulta tan inconcebible com repugnant, a fi de tenir transcripcions per publicar-les. És, per tant, lògic que un grup mediàtic perdi en borsa 2.500 milions de dòlars del seu valor de mercat quan es demostra quines són les pràctiques il·legals que utilitza per guanyar oients i lectors. Que ja se sap que la reputació i la credibilitat es poden perdre de manera instantània.
Un empleat del ‘News of the World', Glenn Mulcaire, ja va anar a la presó el 1907 per haver gravar conversacions telefòniques. Però ara s'han publicat les de l'adolescent Milly Cowle abans de ser assassinada. I s'ha demostrat que el magnat Murdoch continua tolerant les invasions de la privacitat i qualsevol mètode il·legal que ajudi a vendre més diaris. Hi ha en joc, doncs, el justificat menyspreu que s'han guanyat els mitjans de comunicació pendents que ells mateixos facin una depuració amb garanties de fiabilitat futura. Perquè, en aquest episodi concret, la cosa és encara més complicada a causa de l'estreta relació de Murdoch amb David Cameron, el nou primer ministre britànic. Els laboristes de Gordon Brown, que ja anticipaven que perdrien les eleccions, van referir-se a la directora del grup Murdoch, Rebekah Brooks, dient que era una chump (ximple). Mentrestant, Cameron va designar com a cap de comunicació del govern Andy Coulson, abans editor del grup de premsa de Murdoch. Sembla, però, que ara el primer ministre considera que aquest nomenament va ser un error catastròfic. Resulta, per tant, que els presumptes delinqüents són íntims amics i protectors del primer ministre. Francament, no sé com es podrà desmarcar d'un embolic d'aquesta magnitud, però queda clar que la manipulació del telèfon de la víctima es va fer servir per difondre la versió que encara era viva. Bé, en tot cas, el que queda clar és que el que convé, per raons d'higiene democràtica, és tenir un sistema de normes que impedeixin les incestuoses relacions entre empresaris de la comunicació i polítics. I que, en aquest cas concret, el qui com a representant de l'Espanya més rància forma part del superremunerat consell d'administració del grup Murdoch és, naturalment, José María Aznar (Dios los cría y ellos se juntan), sempre al servei de la llibertat d'expressió, és a dir, de la seva, perquè contra la dels altres utilitza sistemàticament les demandes judicials, que a ell li surten de franc i, en canvi, quan les retira per no haver de respondre a cap pregunta en un judici, deixa les costes perquè les paguin els seus agredits i queda tan tranquil.
Atès que avui hem parlat de la perversa relació entre forces polítiques i empreses dels mitjans de comunicació, m'agradaria començar a contribuir a la necessària política d'austeritat amb alguns suggeriments relatius a aquesta matèria concreta. No seria possible que algun partit presentés al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats una proposició de prohibir tota l'estèril publicitat genèrica que acabi amb “visc (visca) a Barcelona”, “Generalitat de Catalunya” o “Gobierno de Espanya”? Que no ho veuen, que aquests diners són una despesa absurda i que no té presentació que, en plena crisi i necessària retallada, algú s'estigui burlant dels pobres contribuents llançant per la borda els nostres impostos, que ja no ens garanteixen l'estat del benestar? I, per favor, diguin al ministre Sebastián que, després de regalar bombetes (que molts no vàrem rebre), de subvencionar uns pneumàtics que no existien i de tantes altres ximpleries que ha comès, en plena misèria negra és un insult subvencionar amb 30 milions d'euros el Real Madrid com a element de promoció de la imatge d'Espanya. Què li passa, a aquest home? S'ha begut l'enteniment? En plena austeritat no es poden fer bromes de mal gust i, a més a més, discriminatòries, sectàries i adversatives.
