Pasqual Ortega
Víctima del cranc que ens rosega, a les víctimes i als afectats en un o altre grau, que som quasi tota la població, ha mort, als cinquanta anys i escaig, Pasqual Ortega. El vaig conèixer quan jo estudiava COU a Valls, l'any 1974. Ell, una mica més gran, ja universitari, va venir per explicar a un petit grup de semiiniciats que el franquisme estava en l'agonia i el que convenia fer per accelerar-la i per preparar el nou escenari, que prevèiem, i no va ser, revolucionari. Venia com a instructor del PSUC, i vam passar unes quantes hores de diumenge en una conversa molt instructiva i il·lusionadora. Els anys següents el vaig retrobar a la facultat, a Tarragona, encara en plena activitat política, i en algun moment que no sé precisar devia abandonar la militància i es va dedicar de ple als estudis d'història que havia cursat, com a investigador i com a professor d'institut i després com a associat a la universitat. Durant molts anys, en vaig saber ben poca cosa –salutacions quan ens trobàvem al carrer, notícies dels fills que tenia– i el vaig retrobar no fa pas gaire, engrescat com estava en l'organització d'activitats artístiques contemporànies a l'IES Baix Camp en què treballava; hi vaig anar quan hi exposava l'amic Anton Roca. Alt, prim, molt cordial, hi vaig mantenir poca relació però sempre el vaig considerar una bona persona que forma part del meu món.
