Misèria humana i intel·lectual

Aquesta vegada sí que m'he indignat llegint un text d'un diari de Madrid. No fa gaire, els vaig dir que no solen afectar-me les barrabassades que, sobre Catalunya, escriuen alguns gasetillers de per allí baix. Però és massa recent encara el sotrac que ens va provocar la mort del company i amic Miquel Pairolí, i l'article de César Vidal que ahir publicava el diari La Razón em va treure de polleguera. Miquel Pairolí estimava i respectava tant la nostra llengua, que la feia servir, sempre, amb un admirable decòrum. El díptic que se'ns va lliurar en mà als que érem al tanatori per donar-li l'últim adéu, escrupolosament dissenyat i revisat per ell, contenia el seu darrer escrit, l'escrit de comiat de qui sap que s'està morint. I així i tot, en Miquel Pairolí va redactar unes ratlles impecables, com si, abans de desaparèixer, volgués retre homenatge a la llengua amb què sempre s'havia comunicat, oralment i literàriament. I aleshores obro La Razón i veig que el senyor César Vidal defineix així l'idioma català: “Ese sonoro dialecto del provenzal que se habla al norte del Ebro”. Naturalment, la definició era volgudament pejorativa, atès que en el seu article, titulat Bofetón y pataleta, i que feia referència a la directiva sobre l'etiquetatge de productes de la Unió Europea, l'autor es mostrava enormement feliç i satisfet: “La votación de la Eurocámara deja negro sobre blanco que la UE no está dispuesta a que otras naciones sufran los quebraderos de cabeza que significan para España los nacionalismos catalán y vasco”. Sense entrar en la qüestió dels nacionalismes i els separatismes, que entenc que no els facin cap gràcia ni a ell ni als que pensen com ell, però sí posant l'accent en aquest menyspreu tan visceral i persistent cap a la nostra llengua –que, compte, també parlen moltíssims ciutadans que votarien “no” a un referèndum sobre la independència–, només puc remetre'm al títol d'aquesta columna. Per l'honor, la dignitat i el record d'en Miquel Pairolí.