La teranyina entre les línies del text

Josep Pla sabia que era al seu país quan, en dir “bon dia”, li responien “bon dia”. El meu diari és aquell que quan es mor un gran escriptor del país, n'informa i el recorda amb generositat —aquest, vaja—. Divendres vaig llegir, en aquestes pàgines, que l'amic Joan Ventura lamentava “l'escassa repercussió que la mort d'en Pairolí havia tingut als mitjans de Barcelona”. Sí, Joan, és així de trist (sort en tenim d'El Punt i de l'Avui!). Miquel Pairolí és un escriptor d'obra no gaire extensa, però molt valuosa. No tinc cap mena de dubte que molts dels que avui el desconeixen, demà en cantaran, admirats, les excel·lències. Ara bé, per arribar a això, senyors editors, caldria reeditar la majoria dels seus títols, perquè adquireixin una segona vida.

Aquell mateix dia, jo feia un cafè al Casino de Vilafranca, i un bon amic —pagès de Puigdàlber—, a qui uns mesos enrere havia regalat Octubre, em feia veure, tot lamentant la pèrdua de la persona, com de precises i emocionants eren aquelles pàgines, que malauradament s'han convertit en el testament literari de l'autor. La mort d'en Miquel em fa tornar als seus llibres. Obro el primer dietari, Paisatge amb flames (de 1990): hi retrobo aquell sentit de la vida una mica retirada que tant agradava a l'escriptor, que estructura l'obra en quatre parts, les que corresponen al cicle de les estacions.

“Viure és caminar lentament cap a la destrucció”. És la frase final d'un breu text de la part de l'estiu, que ha començat explicant la caiguda d'una pruna madura: “Allò que fou flor en la frèvola ingenuïtat primaveral, allò que havia esdevingut a l'estiu una massa carnosa, forta i aspra com el múscul adolescent, aquell fruit dolç, aquós i flonjo de juliol acaba de morir”. En un altre text, també estival, brevíssim, molt del gust pairolià per la nota sensual, es remarca el contrast violent que es dóna entre la imatge d'una noia vestida amb minifaldilla que es menja un gelat, d'una banda, i el que diu aquesta jove, de l'altra. Diu això, la noia: “Tots som condemnats a mort, ignorants del dia que s'acomplirà la sentència”.

En la literatura de Pairolí no hi ha posa, sinó pòsit, si se'm permet el joc de paraules. Ni hi ha concessions a cap rabiós corrent de la modernitat última (més aviat censurava les avantguardes estètiques i, no cal dir-ho, la literatura que només pretén espaterrar el burgès i el no burgès). A l'escèptic i estoic Pairolí, ningú no li donava bou per bèstia grossa. Per a ell, “la literatura és companya de la vida”. Ho escriu en un dels textos de L'enigma, el seu segon dietari (1999), un text que dedica a la relectura: “És la nostra vida que repassem també, penjada com una teranyina entre les línies del text”. Rellegint, ara, els seus dietaris, repassem també (i tant!) la nostra vida. Passa, sobretot, amb els autors amb majúscules.

Vaig saber que estava molt malalt fa només tres setmanes, un dia que la Judit Pujadó i en Xevi Cortadellas van venir a Vilafranca a presentar Tombes i lletres. Quan m'ho van dir, travessàvem la plaça del Gas (des de llavors, inconscientment, esquivo sempre aquesta ruta). L'havia entrevistat vuit mesos enrere pel seu tercer dietari, Octubre, magnífic, que aplega totes les virtuts de la seva literatura (un altre dia parlarem de les seves novel·les, que admiro molt: sobretot El manuscrit de Virgili i, encara més, Cera). A la coberta, hi ha un rellotge de paret —un dels dos que feia servir d'habitud a casa seva—, perquè el temps és un dels temes principals de la seva obra: tot el que escriu Pairolí ens fa sentir el temps, la condició escàpola de les hores. En aquest dietari, disserta sobre les eines del camp, la música, els amics, els animals, sobre alguns clàssics... És un llibre que cal llegir, ple de contenció i de saviesa: “Acceptem-ho. Aquest és el gran repte, la mesura d'una maduresa que no assolirem fins que no gosem prescindir d'il·lusions de vida eterna i acceptar que el nostre futur és el no-res”. Espero que el futur dels seus llibres sigui el reconeixement autèntic que mereixen. Una glòria feta, almenys, a la mesura del país.