Un salt endavant

Salt sempre ha sigut l'habitació dels mals endreços de Girona, i així es troba ara: amb un 45% de població estrangera. Una altra dada: el 80% de la població autòctona té més de 58 anys. Això ja no és un poble, és una plataforma d'aterratge d'immigrants. Però el pol d'atracció no és el tros que va de Can Tona a Can Pixera sinó tot el Gironès. Res de més lògic que al batlle electe li hagi faltat temps per demanar que els municipis veïns assumeixin la part que els toca en la gestió del problema –perquè ja es pot dir el problema de la immigració sense incórrer en les ires dels benpensants, com passava fins fa poc–. Fa mig any, el govern municipal anterior de Salt (socialistes i republicans) demanava que als immigrants delinqüents se'ls pogués denegar la legalització per arrelament social i la reagrupament familiar. Poc després els representants dels mateixos partits en el consistori de Girona votaven exactament el contrari, i l'alcaldessa sentenciava: “Aquí no debatem mai cap tema comparat amb altres ciutats”. Així no es va enlloc, això no és fer país sinó desfer-lo. Ara bé, com es pot rescatar Salt del naufragi sense establir quotes, sense fer distinguos ètnics i sense coartar la llibertat de moviments? El desafiament és enorme. Però, encara que s'arribés a aconseguir, aquesta redistribució de població no serviria de gaire res si no s'afronten els conflictes de fons. Com implantar polítiques de reequilibri sense fer endreça en el padró, sense modificar el codi penal, sense recuperar el control de les fronteres? No és un tema de percentatges municipals, de quants en caben en un poble, sinó de disseny de país, de quants en volem o en necessitem. De quants, de quins, en quines condicions, i sota quines lleis.