Negres tempestes

El meu pare, Ramón Castillón Cosculluela (Lascorz, Osca, 1926–Barcelona, 1984) va treballar molts anys a Numax, l'empresa barcelonina d'electrodomèstics que, en els primers anys de la transició, va tancar com tantes altres empreses, víctimes de l'especulació i d'una crisi tan o més cruenta que l'actual. La diferència és que un grup de treballadors de Numax es van resistir al tancament irregular de la factoria i van iniciar una breu però entusiasta aventura d'autogestió, que el director de cinema selvatà Joaquim Jordà va retratar en el documental Numax presenta... (1980), amb una segona part, titulada Veinte años no es nada (2004), que deixava constància del destí d'aquells obrers combatius, dues dècades després.

Sé que el meu pare no va participar en aquella col·lectivització. No li retrec, ni molt menys. Probablement jo tampoc no ho hauria fet i encara menys en les seves circumstàncies: tenia més de 50 anys, pocs recursos
i molts anys de franquisme a sobre que li feien desconfiar dels sindicats. De Numax només ha quedat a casa un clauer amb la imatge de la Moreneta que celebrava algun aniversari de l'empresa: trista medalla de consolació per molts anys de sacrifici. I
al carrer.

No veig que hagin canviat gaire les coses. L'obrer –si és que algú encara es defineix així– continua rebent per tots costats mentre les negres turmentes agiten els aires. El capital ho ha aconseguit i el dia que vulgui ja pot enviar el part de guerra corresponent: “Captiu i desarmat l'exèrcit roig, hem assolit els nostres últims objectius. La guerra ha terminat”.