Setanta-cinc anys després
“Cal, doncs, més coratge
per tancar un deute amb el passat que no pot seguir hipotecant el present i comprometent el futur”
Els supervivents dels combatents més joves de la Guerra Civil –la Lleva del Biberó– voregen avui els noranta anys. El cop d'Estat militar contra el govern legítim de la Segona República desencadenà una guerra civil que acabà en una dictadura de quatre dècades i que preludiava la gran tragèdia que sacsejaria Europa a partir del setembre de 1939.
Fou, sens dubte, una experiència traumàtica i terrible, la qual cosa no justifica que setanta-cinc anys després sigui encara una pàgina oberta del passat, sobretot quan França i Alemanya –l'eix fonamental de la UE– han sabut tancar les ferides d'una conflagració que es cobrà més de cinquanta milions de víctimes. El record de les víctimes i la seva dignificació són presents arreu d'Europa en multituds de memorials, cementiris militars, etc. A l'Estat espanyol, no. Ni cementiris militars, ni reconeixement de les víctimes de la repressió franquista que reposen en fosses comunes pendents de localització i dignificació.
El dogmatisme de determinats sectors de l'esquerra i, sobretot, la intransigència de la dreta espanyola han impedit a hores d'ara la dignificació de les víctimes i la reconciliació amb el passat. El tema de la Guerra Civil i de la repressió s'ha convertit en una batalla ideològica més del tacticisme polític. La condemna de la dictadura no ha estat possible perquè el PP no ha fet el pas necessari per desmarcar-se d'un passat amb què semblen identificar-se alguns dels seus dirigents. D'altra banda, alguns sectors de l'esquerra segueixen negant-se a reconèixer públicament allò que els historiadors han establert de manera fefaent: les responsabilitats de determinades formacions polítiques i sindicals en els assassinats que es van cometre a la rereguarda republicana, especialment durant l'estiu i els primers mesos de la tardor de 1936.
Les iniciatives legislatives del Parlament espanyol (la llei de la memòria històrica, desembre de 2007) i del Parlament català (lleis del Memorial Democràtic, octubre de 2007, i de fosses, juny de 2009) no han aconseguit fins ara normalitzar l'assumpció del passat en el sentit que establien l'article 54 de l'Estatut de Catalunya o el preàmbul del Memorial Democràtic quan afirma que “la grandesa de la democràcia és que, a diferència dels règims totalitaris, és capaç de reconèixer la dignitat de totes les víctimes de la intolerància més enllà de les opcions personals, ideològiques o de consciència de cadascú. Cal un reconeixement de totes les víctimes de la violència política”. És obvi que aquest reconeixement no exclou les responsabilitats dels actors polítics que beneïren la repressió o en foren còmplices i que, en darrera instància, la responsabilitat última d'aquesta recau sobre aquells que se sollevaren.
I, tanmateix, cap poble pot ser esclau del seu passat, d'ací la urgència de no demorar més actuacions concretes que permetin restaurar la dignitat de totes les víctimes. Malauradament, no sembla que es vagi per aquest camí. Així, la primera preocupació que ha fet pública la comissió d'experts –on hom troba a faltar alguns dels professionals de més prestigi– nomenada per convertir el Valle de los Caídos en “un lloc de memòria reconciliada per a tots els espanyols” (Ramón Jáuregui) ha estat què cal fer amb les despulles de Franco, que no sembla discutible que hagin d'anar fora, i no la dignificació de les restes dels milers de soldats franquistes i republicans allotjades en unes criptes on les filtracions d'aigua han esbombat les caixes que contenien els cossos i han escampat barrejats per terra els ossos. Tampoc sembla de bon averany la paràlisi institucional que afecta el Memorial Democràtic. Cal, doncs, més coratge per tancar un deute amb el passat que no pot seguir hipotecant el present i comprometent el futur.
