Òmnium no abaixa la guàrdia
Òmnium no ho tenia fàcil. Feia un any just de la manifestació contra la retallada de l'Estatut que havia omplert el passeig de Gràcia de crits d'independència i havia de celebrar el cinquantè aniversari de la fundació de l'entitat. Hi havia el risc que Òmnium rebaixés el pols sobiranista, amb l'excusa que fan servir des del govern de la crisi i el tacticisme del pacte de pressupostos de la pepevergència. L'entitat que amb el tripartit no va abaixar la guàrdia podia caure ara en un cert relaxament, en un tirar pilotes fora amb la vista posada en la propera estació, que s'anomenava concert econòmic i ara pacte fiscal. Com que hi ha eleccions espanyoles pel mig, Òmnium podia haver fet la viu-viu. Però no. Dilluns la presidenta de l'entitat, Muriel Casals, va pronunciar un discurs que no deixa ningú indiferent. Els del govern que voldrien adormir el partit, van haver de suportar estoicament un clam independentista en tota regla. I l'endemà, el joc habitual del policia bo –en aquesta ocasió, Oriol Pujol– i el policia dolent –en aquest cas, Francesc Homs– dient un que sí a l'objecció fiscal i l'altre el clàssic “ara no toca” amb l'argument de no ensenyar les cartes a Madrid.
Els de Madrid, les cartes del govern prou bé que les coneixen. Tenen Josep Antoni Duran i Lleida per informar-los a cada moment. Afortunadament l'Òmnium no està en les connexions de pont aeri a Barajas ni de tren d'alta velocitat a Atocha. Òmnium no se sumava a la manifestació minoritària del primer aniversari del 10-J, però a continuació feia una demostració de força que deixava alguns dels polítics assistents en posició incòmoda.
Fa cinquanta anys famílies de la burgesia més compromesa amb el catalanisme fundaven Òmnium en ple règim franquista. Allò que en dictadura era resistència, avui esdevé esperit combatiu no contra la dictadura espanyola sinó perquè els demòcrates catalans no traeixin el propi país. Independència cultural, fiscal i referèndum d'autodeterminació. Aquest és el full de ruta d'Òmnium. És compatible amb fer gran el PP a Catalunya i somniar un ministeri per a Duran i Lleida per jubilar-lo en un govern de Rajoy?