LA TRIBUNA
L'integrisme ultracatòlic
Comptat i debatut, els anys transcorreguts a partir de l'acabament del Concili ja sumen una picossada. Ens apropem als cinquanta, les noces d'or que no celebrarem. No pas per falta de ganes sinó perquè no hi ha res a celebrar. Hem perdut una batalla, això és evident, però no l'esperança, que és l'últim que es perd. De la guerra no en parlo, perquè no hi crec. Si Jesús no hi comptava, la deixo pels qui no compten amb Jesús. Aquesta ja és una pista per desconfiar de la jerarquia d'avui. D'on prové la seva constant bel·ligerància? Sis mesos enrere, hi havia bisbes que se sentien perseguits. I vet ací que la setmana passada declaraven la guerra al govern de Zapatero i es mostraven disposats a boicotejar la llei de la mort digna de la manera més indigna que van trobar, és a dir: aprofitant tots els mitjans democràtics disponibles, que no són pocs i que coneixen prou bé, perquè són els mateixos que, en els afers d'Església, no estan mai disponibles ni a l'abast. En fi: el que em dol no és això. Em dol que això, que vol dir tant i és tan revelador, no ens digui res. No ens inquieti, no ens revolti, com si no sabéssim que qui calla atorga. I encara més: com si no sabéssim què és el que en realitat atorguem. I sí que ho sabem: estem dient “sí” a la minoria que va dir “no” al Concili Vaticà II. I un “sí” que ves a saber si és llagoteria, covardia, inhibició, hipocresia, o bé (Déu no ho vulgui!) manca de convicció. Si és així, s'entén que no ens dolgui haver perdut el model d'Església que estimàvem a mitges. I en aquest sentit, ens mereixem que l'integrisme ultracatòlic hagi guanyat la partida i sigui, avui, la ideologia prevalent en l'Església. Perquè si una cosa té l'integrisme catòlic és que no fa res a mitges. No admet les mitges tintes ni els matisos. Caldrà que expliqui el costat fosc del papa Wojtyla per tal d'aclarir com s'ha arribat a la situació actual, que no deixa de ser una ensarronada monumental, i no podia ser de cap altra manera, tractant-se com es tracta de l'integrisme ultracatòlic? Doncs molt bé: per explicar que no quedi.
Referent al papa Wojtyla, el secret del seu èxit no és cap secret: forma part de la mateixa naturalesa dels mitjans. Compta el medi, i no el que diguis, perquè aparèixer a la pantalla del televisor és el que val. I si, a més, la persona també val i resulta atractiva, la càmera en fa una estrella. Wojtyla va ser un papa amb vocació d'estrella, i un actor amb vocació d'actor; això vol dir que no interpretava, sinó que es posava en la pell del personatge, i el feia seu. Era el papa que havia de ser, però no el papa que esperàvem que fos. No era reformista, ni abans del Concili ni durant el Concili. Com podíem esperar que ho fos després? Era el candidat de l'Opus Dei. I l'Opus, el màxim exponent de l'integrisme moderat. Es tractava d'això: de no tenir pressa. Modern, doctrinalment, tampoc n'era. Personalment, sí. Però tot això és anecdòtic. L'element determinant va ser la seva autoestima, que era molt gran, i la confiança en ell mateix i en la seva capacitat de treball, que encara ho eren més. Si a això hi afegim el prestigi inherent al càrrec i la papalatria inherent al fervor catòlic, tindrem el dos Wojtyles: portes enfora, pastoralisme; portes endins, integrisme, autoritarisme i centralisme. Sense entrar en detalls, ja que no es tracta de desacreditar la persona, sinó d'acreditar els fets, que parlen per ells mateixos. Ajornar l'aggiornamento sine die és contrareformisme. Ajustar la vida humana a la Humanae vitae, antimodernisme. Restar autoritat a les conferències episcopals, centralisme. Legislar prohibint, autoritarisme. Posar l'Església al servei del papa, absolutisme. Minimitzar el lefebvrisme, relativisme. Emfatitzar la infal·libilitat del magisteri, dogmatisme. Condemnar la laïcitat, clericalisme. Fomentar la credulitat, fanatisme. Supeditar els càrrecs a la lleialtat personal, neofeixisme. La unió de poders, cesaropapisme. La pretesa immutabilitat de les veritats morals, immobilisme. Et sic de ceteris. El perfil de Wojtyla i de Ratzinger és el perfil que Pius XI va donar de si mateix al final del Syllabus condemnant l'error dels qui sostenien que el papa podia o devia reconciliar-se amb la modernitat o transigir amb el progrés. Ni parlar-ne. El papa (venia a dir) o serà carca o no serà. I ves per on, ho va encertar. El que tenim al davant és una Església sense futur. I el que hem deixat enrere, el futur de l'Església. Això era i és el Vaticà II, el qual, per cert, fins que no es convoqui un nou concili, continua vigent.