Envair Polònia

Woody Allen, amb el seu corrosiu humor jueu, sosté que cada cop que escolta Wagner li vénen ganes d'envair Polònia. El poder de la música per excitar passions nacionals és conegut. Per això es van inventar els himnes. A Catalunya no en som cap excepció. Dilluns, a L'Auditori, al final de l'acte d'Òmnium, tot va ser cantar Els segadors i veure membres del govern picar de mans entusiàsticament en sentir crits d'independència. Després els devia baixar l'adrenalina: l'endemà continuaven deixant-nos envair pel PP. Perquè, és clar, en aquesta pel·lícula els polonesos som nosaltres.

Els més exaltats direu que són uns hipòcrites. Farsants. Jo no. Crec que Puig, Homs i companyia van picar de mans de tot cor. Si la independència fos prémer un botó, es barallarien per pitjar-lo. Molts, a CiU, detesten la pèrfida Alícia i haver de pactar amb el senyor Millo, que si es fes un concurs per escollir el diputat més sinistre del Parlament segur que estaria, almenys, entre els semifinalistes. Ho detesten, però ho fan. Perquè són del parer que els catalans encara no estem madurs per alliberar-nos. I que, mentrestant, qui dies passa, pressupost empeny.

Un criteri discutible. Malament rai, si es mana atenent a la maduresa de la població. Que potser es podrien cobrar impostos, si calgués esperar que la ciutadania estigués mentalitzada? Que es podria demanar als funcionaris que treballin més, si calgués esperar que els vingués de gust? El govern d'una nació ha de liderar políticament. Altrament, abaixem la persiana nacional i muntem una gestoria, amb el fil musical d'Els segadors a la sala d'espera.