Sempre més que mai

Arriba l'estiu i s'accentua una tendència a l'hipèrbole a l'hora de llegir el present. Ara, de motius, és clar, n'hi ha molts, perquè no hi ha engruna de pa que convidi a l'entusiasme. Però deixant de banda això, a les portes de cada juliol, s'afirma sense dubitacions que aquell serà l'estiu més càlid en molts anys. Hi ha un assassinat esfereïdor i corre la brama de l'augment de la inseguretat general i pertot. El mateix amb els robatoris. O el mateix, ara, amb els efectes dels carteristes, entestats a fer l'agost amb l'extremada calor del metro i dels turistes, tots, sempre i reiteradament, més que mai.

“Jo crec que el carterista és un personatge marcadament barceloní. És clar que hi ha carteristes a París i a Madrid i a València i a Nova York, però són, al meu entendre, una altra mena de carteristes, menys hàbils, menys correctes, menys fins, menys especialitzats que els de casa nostra”. Aquesta problemàtica que ara ens agullona com mai –es diria– és descrita amb aquesta fina ironia pel periodista Domènec de Bellmunt. Un periodista nascut el 1903 a Bellmunt d'Urgell i mort a l'exili, el 1993.

Aquest reportatge el va escriure l'any 1930. Sols 81 anys de distància. “Tinc un especial interès a remarcar que el carterista barceloní ha contribuït, en certa manera, a donar un relleu internacional a la nostra ciutat”. A banda d'aquests prolegòmens de situació del carterisme barceloní –“els ciutadans de Barcelona senten, a cada moment, la presència secreta del carterista que viatja a la plataforma d'un tramvia”–, Bellmunt fa una descripció detallada d'un home, en Lluís, que ha obert “l'escola dels carteristes barcelonins”. La cosa ha creat tradició, com demostra l'interessant reportatge Acadèmia de lladres, publicat en aquest diari pel company Adrià Gala el 28 de març passat, molt abans de la canícula de l'actualitat: “Els grups de romanesos capten carteristes al seu país i els ensenyen a robar”. Les modes són cícliques i sempre tornen. I hi ha un cert abonament al tremendisme que resulta clàssic. Si no volen sentir aquesta basarda al clatell, facin un cop d'ull a La Barcelona pecadora (Acontravent), que recull els articles –tenyits de sorna– de Bellmunt. Però sense distreure's, és clar, si van en metro.