Al sud i al nord

Mirem-nos el Sudan del Sud: té himne, no té infraestructures, hi viuen més de cinc-cents grups ètnics diferents i no acaba de tenir les fronteres ben definides. Tampoc la manera com repartirà els beneficis del petroli: de moment, tots els oleoductes passen pel Sudan del Nord i no hi ha manera que els del Nord i els del Sud es posin d'acord. Al Sud, a més, quasi el noranta per cent de l'atenció sanitària va a càrrec de les ONG.

Set d'entre cada deu nens i nenes d'entre sis i disset anys no han anat mai a l'escola. Però no hi ha estat al món que no l'hagi felicitat perquè ha aconseguit la independència, la majoria ja l'han reconegut, molts d'altres han dit que el reconeixeran aviat. Carai, els estats! Reconeixen a l'Àfrica allò que alguns no reconeixerien mai en altres llocs. D'altres, en canvi, reconeixen nous estats d'altres llocs molt més fàcilment que no ho fan a l'Àfrica. Però tornem al Sudan del Sud. Han deixat que els massacressin durant cinquanta-cinc anys, l'última guerra n'ha durat vint-i-un, els britànics van colonitzar-los abans que ho fessin els del Sudan del Nord. “Si una nació es defineix per les ganes de ser lliure, el Sudan del Sud s'ha guanyat de sobres la independència”, han dit ara potser recordant que van fer la primera guerra per independitzar-se un any abans d'expulsar els britànics. Hi estem d'acord. Esperem que els reconeixements no s'acabin i que vagin afegint-se altres nous estats en la gran assemblea que és l'ONU. Potser no tots hagin lluitat tan intensament. Però n'hi ha que van començar molt abans. I també tenen himne, uns quants grups ètnics diferents, unes fronteres un xic difuses i els van fallant les infraestructures.