(Des)crèdit
A ningú se li escapa que a les seccions de política dels diaris de fa un temps que les notícies més rellevants o bé són de caràcter econòmic o bé estan lligades a aquesta ciència inexacta i volàtil al servei del capital que regeix el món des de la postguerra i, encara amb més precisió i mà de ferro, des de la caiguda del teló de ferro. Fet que reflecteix que els polítics, des dels d'àmbit supraestatal fins als que regeixen els municipis, han entrat en una certa fase mental Defcon 3 (l'estat d'alerta prebèl·lic segons les forces armades dels Estats Units).
El crèdit, l'econòmic, sembla que s'esgota a molts països però la “retirada” no és possible per por del col·lapse del sistema i de l'ordre mundial. El crèdit polític, a la seva vegada, està en fase terminal, diríem que pitjor encara que l'econòmic, perquè només ha sabut posar-se a la rereguarda esperant ordres dels comandants i generals financers de torn. El descrèdit de la política va de la mà del crèdit il·limitat, encara sorprenentment vigent, al món financer i a l'especulació sense fronteres.
Perquè qui controla les agències d'avaluació de crèdit? Quan es deixaran de riure les gràcies a l'oligopoli de Moody's i Standard & Poor's? Agències privades que no van saber predir la crisi d'Enron, a casa seva, han de “supervisar” ara les finances dels nostres estats? Què hi diu, l'FMI?
