La joventut aclama el papa
No és fabulós que, un mes abans de la celebració prevista, la Jornada Mundial de la Joventut ja sigui un èxit? ¿Un èxit de qui? No de la Jornada, evidentment, perquè encara no s'ha celebrat. Només pot ser dels organitzadors. Un èxit del cardenal Rouco. Va ser ell qui va aconseguir que se celebrés a Madrid. I suposo que és a ell a qui cal felicitar per l'èxit previst. Està previst que hi assisteixin més d'un milió de joves. Això ja dóna una idea del que cal entendre per èxit en els actes que organitza la jerarquia, i especialment en aquells en què assisteix el papa. En aquest en concret, l'èxit és aconseguir que l'assistència a l'acte sigui multitudinària. I no hi ha dubte que això, pel que fa a la Jornada Mundial de la Joventut, ja s'ha aconseguit. Explicar com s'ha aconseguit ja són figues d'un altre paner. El que sí que és clar és que, si l'assistència ja està garantida, vol dir que no és espontània. No s'espera que hi hagi un milió de joves, sinó que se sap que hi haurà un milió de joves. Se sap perquè són joves que ja han sigut mobilitzats. Mobilitzar el jovent no és difícil. Res els agrada tant com moure's. Canviar de lloc. Els joves (com bé diu la gent gran) volen moviment. Quan surten de nits, van de bars (no a un bar), o de discoteca (les que siguin). Basta donar facilitats, i la moguda està garantida. La motivació, per regla general, passa a segon terme. No cal un motiu especial, una raó o una causa, ja que la moguda en si ja és (per a ells) un motiu suficient, una raó o una causa. Ara bé: si per anar a la moguda necessiten demanar permís als pares, aleshores el motiu és important. Passa al davant, però només perquè és la conditio sine qua non per obtenir el permís. Ells saben prou bé què pensen i què valoren els pares. “Si es tracta d'anar a veure el papa, ja hi pots comptar”, diu el pare, satisfet. I el noi o la noia, encara més. No pel papa, no ens fem il·lusions, sinó perquè hi van els amics, les amigues, la colla. Si per ells fos, el papa hauria de celebrar jornades com aquesta cada mes. Avui a Madrid i el mes vinent a París. I gratis. Què més es pot demanar? Doncs sí: que aplaudeixin; que victoregin el papa. Què menys, no? Si només és això, encantats de la vida. Ja veieu si costa poc passar de l'assistència a la participació. Ja veig els titulars: “La joventut aclama el papa”. I la despesa clama al cel.
