Esquenes mullades

Si vostè, benvolgut lector, és mexicà i decideix creuar el Río Bravo i endinsar-se als Estats Units d'Amèrica a la recerca d'un futur millor, sàpiga que haurà de fer front a moltes dificultats i privacions, però hi ha una cosa per la qual mai no haurà de patir: sempre tindrà un Estat vetllant pel bon estat de salut i l'extensió social de la seva llengua allà on vagi. Aquest Estat és l'Estat espanyol, el nostre fins a nova ordre, el que paguem també bona part dels catalans. A la web de l'Institut Cervantes hi surt un extens llistat d'actuacions que aquest Estat fa per preservar el castellà allà on fa segles que es va imposar, afavorir-ne la implantació en nous territoris i propagar-lo com a segona llengua arreu del planeta per tal que la cultura castellana, els seus parlants i les seves empreses tinguin més facilitat per moure's pel món.

Als Estats Units, el ministeri espanyol d'Educació té 1.200 professors que paguem tots impartint ensenyament en castellà; l'ambaixada d'Espanya finança un programa de castellà com a segona llengua a les High Schools, i pressiona perquè a Puerto Rico no s'imposi l'anglès en detriment de la llengua pròpia. L'últim informe del Cervantes sobre els Estats Units diu amb preocupació que la tercera generació d'immigrats abandonen el castellà i proposa mesures per evitar-ho, sense fer números, és clar, que amb les coses importants és roí anar mirant la butxaca.

En canvi, benvolgut lector, si vostè viu a l'altre costat del riu Noguera Ribagorçana i és un catalanoparlant de la Franja, ja ha begut oli. Cap Estat vetllarà per la seva llengua, ni tan sols el seu nou govern regional, i si a la Generalitat se li acut aixecar el dit, rebrà aviat una constitucional reprimenda per imperialista i per ficar els nassos a on no la demanen. Coses de no tenir Estat. Els catalans per sort, no tenim l'esquena mullada. Però cada cop n'hi ha més que comencen a tenir altres parts de l'anatomia una mica inflamades.