Sempre guanyen els mateixos
Una cançó eterna de Cole Porter
Si el genial Cole Porter hagués compost ara la immortal balada You're the top, inclouria el Barça entre aquelles meravelles del món comparables a la seva estimada musa, a qui dedicava la cançó. Deuen recordar l'eterna tornada: «You're the top, el Museu del Louvre; ets la millor, la Mona Lisa..» I així, llarga llista de floretes inigualables, venerades per tothom sense excepció. Aquests dies corre per internet, vista per milions de persones, la peripècia desesperada d'El Tano Pasman, a punt de petar-li el cor al sofà mentre sofria pel seu River, abocat a l'abisme de la B. En un moment de paroxisme, l'home prega als seus futbolistes «tres passades seguides, ja no 28 com fa el Barcelona, només tres tristes passades». El top mundial de referència, blaugrana. A Roma, Luis Enrique, només de saludar, ja ha de driblar la pressió perquè ve d'on ve. De miracles, no en pot prometre, l'asturià. Màxim, jugar a l'atac al país del catenaccio, que ja és dir molt. Emular el Barça? Paraules majors, ragazzi. A Alemanya, la premsa ha catalogat el sorprenent Japó, finalista del mundial femení, «com el Barça, però amb les ungles pintades». De portes enfora, collita contínua de llorer, encens i glòria. No cal ni jugar. El record perdura, com el bon perfum.
Per sort seva, Cole Porter feia música a Broadway, en altres temps i ben lluny. Si ho fes ara i a casa, li passarien les ganes de fer romàntics romanços. Aquí tot és molt més pedestre. Semblem nens atrapats a l'embús de cotxes preguntant al pare conductor «quan arribarem?» cada dos minuts, tips d'esperar Cesc i Alexis, esgotats de sentir «ara, ara» de directius com a mentida pietosa. És costum arrelada pagar sempre el que vol l'altra banda, i fins que no s'afluixi la mosca exigida, haurem d'esperar a posar-nos cardíacs de criticar els preus pagats, excessius quan ningú ni té ni mou un ral en aquesta general bancarrota. Mentre el món baveja només de sentir el nom admirat, els nadius patim, remuguem, vivim instal·lats en la queixa perpètua. I quan ens diem que no tenim remei per pocs objectius, ni capaços som de prendre'ns-ho de conya. Ans al contrari: Encara ens emprenyem més. Aquí, Cole Porter hauria escrit òperes, ben carregades de tragèdia, destí i morts tremendes. Ni a la glòria, no estem còmodes.
