Quan l'extermini és raó d'estat

Ahir, aquest diari dedicava tres planes als continus atacs que ha de suportar la nostra llengua. Sota el títol Setge al català, els periodistes Marc Bataller i Maria Altimira oferien als lectors un exhaustiu dossier sobre aquest fenomen de secular aversió cap a un idioma romànic que ja es parlava i s'escrivia a Catalunya a principis del segle XIII (datació de les històriques Homilies d'Organyà, que, compte, constitueixen el text més antic de tots els escrits en qualsevol de les llengües peninsulars). Recursos, sentències del Tribunal Constitucional i d'altres de menor rang, enduriment d'hostilitats al País Valencià i les Balears, i situació del català a Andorra, on és llengua oficial, i altres indrets on és ja una parla testimonial.

A tot plegat, cal afegir-hi el determini de la nova presidenta d'Aragó, Luisa Fernanda Rudi, de plantejar a les Corts d'aquesta comunitat la reforma de la llei de llengües per deixar sense efecte el reconeixement del català com a "llengua històrica i pròpia d'Aragó", cosa que ha omplert de satisfacció els col·lectius contraris a aital reconeixement. Però, quin mal li pot fer, a l'Aragó, l'enriquiment lingüístic? Perquè es tracta d'una dada cultural que, lluny d'obligar o imposar res, només constata una evidència. D'entrada, qui això signa va pensar que tot obeïa a una qüestió d'irracionalitat hereditària, però no. Els enemics del català no són irracionals, ans al contrari, saben molt bé què fan, i com. De fet, els mou el mateix motor intel·lectual que va empènyer els nazis a promulgar les lleis antisemites de Nuremberg: l'odi als jueus, que no el van descobrir ells, sinó que ja bategava a Alemanya des de molt abans de l'arribada de Hitler al poder. I els nazis no eren irracionals; exterminar jueus va ser una raó d'estat, i dur-ho a terme, un imperatiu constitucional del III Reich. Penso que exterminar el català és, encara que es busquin subterfugis, es faci veure que no i aparenti ser obra de només uns quants, una raó d'estat.