Quan Mladic manava matar

Foren imatges que ens colpiren com poques, quan es feren públiques arreu del món i deixaren constància del que estava passant a Srebrenica, en aquell xafogós juliol del 1995. En aquell lloc i moment coincidiren la covarda renúncia de les tropes holandeses de l'ONU, suposadament preparades per protegir les zones segures de Bòsnia i l'extrema brutalitat dels serbobosnians dirigits per Ratko Mladic, que assassinaren impunement quasi nou mil ciutadans musulmans. L'11 de juliol d'aquell any és inscrit amb lletra majúscula a la història de la infàmia i any rere any estem destinats a recordar-lo, quan la capriciosa crònica dels esdeveniments l'actualitza.

Del munt de bàrbars assassins que s'alimentaren del conflicte balcànic de les darreries del segle XX, dos personatges singulars es convertiren en l'exemplificació de la brutalitat: Radovan Karadzic i Ratko Mladic, dos serbobosnians que tingueren la màxima responsabilitat, un com a ideòleg i l'altre com a braç executor, de la sanguinària neteja ètnica. Les imatges de Srebrenica i el sentiment de culpa de la comunitat europea feren dir prou a tanta impunitat i cinc mesos després es signaven a París els acords de Dayton, una manera de tancar teòricament el conflicte, tot hipotecant el futur de l'Estat bosnià. Poc després, el Tribunal Penal Internacional per a l'ex-Iugoslàvia (TPIY) decretava la recerca i captura de Karadzic i Mladic, acusats de crims contra la humanitat.

La seqüència no acabava aleshores, quan els dos líders carismàtics havien atresorat moltes adhesions, en un país on l'odi era alimentat per altes cotes d'irracionalitat. A més, el trencaclosques balcànic creava fronteres difuses i territoris aïllats, una geografia i una voluntat apta per esquivar els requeriments del tribunal. Les cròniques parlen de les dificultats que ha comportat la localització i detenció dels dos serbobosnians, protegits per mil mans anònimes, que caigueren al juliol del 2008 (Karadzic) i a les darreries d'aquest maig (Mladic). El TPIY podia començar la feina.

Aquests dies s'ha constatat la realitat del problema irresolt, quan a Belgrad i a Pale s'han fet manifestacions força nombroses protestant per la detenció del que fou tinent coronel serbobosnià i quan a l'inici del judici previ a la Haia, el 3 de juliol, el mateix Mladic ha desafiat el tribunal i el públic assistent, majoritàriament format per familiars dels assassinats a Srebrenica, no reconeixent els seus drets i rient-se de les seves pretensions. D'altra banda, un grup de pseudointel·lectuals serbis ha iniciat una campanya negacionista dels fets de Srebrenica, segons la qual s'han popularitzat vídeos manipulats i reconeixent que en els esdeveniments del juliol del 1995 va haver-hi uns 400 morts, tots ells en mans d'incontrolats (?). Fa uns dos mesos el TPIY dictà sentència contra Ante Gotovina (24 anys de reclusió) i Mladen Markac (18 anys), dos oficials croats que dirigiren l'expulsió i extermini de 2.000 serbis de la regió de Krajina; novament, a Zagreb, s'organitzaren concorregudes manifestacions de protesta.

Conèixer Bòsnia porta a no entendre gaire els límits de l'estupidesa humana, i potser hauran de passar algunes generacions per poder fer foc nou per encarar el futur, tot i que algunes converses i algunes mirades fan pensar que això encara és lluny. Quan Mladic manava matar no feia altra cosa que expressar violentament l'odi covat històricament a la península balcànica, allà on la sort féu confluir el xoc d'ètnies, cultures, religions i llengües, amb constants i intercanviables dominis d'uns sobre altres i amb cruents enfrontaments que anaven deixant pòsit. La bella regió regada per cent rius i unida per mil ponts és avui un projecte inconclús, trossejat per la insensibilitat de propis i estranys, víctima d'uns nacionalismes excloents que no saberen trobar els camins de diàleg necessaris, malgrat disposar de l'exemple de Sarajevo, que havia estat una de les grans ciutats cosmopolites, multiètniques, multilingües i multiconfessionals i que ara haurà perdut per sempre. Karadzic, Mladic i tants altres com ells segueixen guanyant la partida.