Quan el mal ve de l'Estat

En l'assaig L'efecte Llucifer, Philip Zimbardo raona a la llum de les tortures a iraquians practicades per soldats nord-americans com és possible arribar al mal a partir del bé, i que no hi ha cap aportació a instàncies superiors del sistema, en el grau d'abstracció que sigui, ni per tant cap principi superior que justifiqui que es cometin atrocitats. Zimbardo pren com a material del seu estudi els fets de la presó iraquiana d'Abu Ghraib i a la presó de Stanford després de la guerra de l'Iraq, i parteix de la terrible qüestió –o no tan terrible, sinó tan sols immediata, quotidiana– de fins a quin punt cadascú de nosaltres mateixos, posat en la situació apropiada (o inapropiada) seria capaç de comportar-se tan perversament com aquests que en tercera persona ens semblen tan reprovables. Pot semblar que aquest grau de maldat, que comença per la tortura i en algun cas acaba amb la mort, per sort és ara inimaginable a Catalunya, perquè no es donen les condicions objectives, perquè ens hem dotat de mecanismes civils que ho fan impossible.

I això no obstant, quan s'ajunten les circumstàncies que ho fan possible, en la vida quotidiana salta l'espurna i es produeix allò que no forma part del que s'espera, allò que no s'hauria imaginat mai ningú: un noi de quinze anys apareix apunyalat de matinada; això és excepcional i de moment no se sap qui ha estat; d'altra banda, i això és per desgràcia més habitual, el veí que tothom considerava tan pacífic, tan amable, tan normal –la normalitat, una hidra de nou caps!–, un bon dia mata a trets les criatures i la dona i es dispara al cap.

La temptació de buscar i resseguir causes i efectes és tan apassionant com perillosa en si mateixa. Es parla de l'efecte mimètic, de l'acció per simpatia, dels efectes paradoxals de les exhibicions exemplificants, del mecanisme de les neurones-mirall. La crueltat, la violència, la sang, la inacabable recança del sàdic són objectes de consum, i fins i tot quan, amb la millor i més honesta intenció del món –o impostant-la– se'n parla per blasmar-ho, per posar-hi remei, l'efecte és més crueltat, més violència, més sang. La mar com més té més brama.

El problema adquireix una altra dimensió quan el mal ve de l'Estat. Per definició i tal com tots sabem, l'Estat té el monopoli de la violència, i l'exerceix de forma física a través de l'exèrcit i la policia i de forma social a través d'Hisenda i de la Judicatura (i no és un acudit dolent), i quan s'ajunten tantes prerrogatives sota la cobertura legal es fa difícil establir un control fiable sense que contínuament s'escapin irregularitats. I una irregularitat en l'ús institucional de la violència és el Mal, amb majúscules, el que no pot ser justificat per debilitats transitòries, per errors o disfuncions, perquè té al darrere la institucionalització que comporta l'acord de la ciutadania. És, en el sentit més arquetípic, en el sentit essencial, l'Infern, allò que si es contesta de base s'estarà qüestionant l'essència mateixa de l'Estat, i això ja sabem que no serà mai permès.

Així i tot, estaria una societat madura disposada a dur a terme tal cosa? La pregunta pot semblar capciosa per moltes raons, la primera de les quals és que no apareixen a la vista societats que es puguin qualificar sense angúnia de madures, perquè fins i tot en les que més s'ha caigut en la temptació de qualificar de modèliques, d'aproximacions al paradís, hi apareixen de cop escàndols que posen en evidència la fragilitat de les grans estructures institucionals, la corrupció oculta sota el glamur, que descobreixen l'horror i la mentida.

L'Estat resulta ser, per tant, el més genuí generador del Mal, l'únic que pot atribuir-se'l en propietat, que no es pot excusar en circumstàncies, en l'anècdota. L'atenuant de l'imponderable és incompatible amb la natura absoluta de l'Estat, i des de l'Estat mateix s'ha fet l'elecció: davant de la renúncia a la seva prerrogativa, es prefereix assumir el Mal, tot i que no cal dir que alguns pixatinters de tercera categoria no se n'han adonat, o bé insulten la intel·ligència de la ciutadania fent veure que no se n'han adonat. No cal dir noms: el lector en trobarà uns quants a les planes de política.

L'altre dia, una bona amiga em contava que ha aparegut al pati de casa seva, a Vilafranca del Penedès, un gat petit mal ferit a perdigonades. Fetes les indagacions entre els veïns, s'ha acabat descobrint que l'autor dels trets és un vell a qui els gats, pel que diu, li fan malbé les plantes. El cas pot semblar fútil, però no ho és gens. Pulsions emocionals al marge, és la punta d'un iceberg. Som uns desconeguts de nosaltres mateixos, diu Nietzsche a l'arrancada de La genealogia de la moral. A mi, matí sí matí no, enviats pels cafres de l'Ajuntament m'amenitzen el silenci de le sis del matí els empleats de la neteja amb unes màquines aspiradores de pinassa que fan tan de soroll que ells mateixos han de dur protectors d'oïda, com els guies d'avions als aeroports. Si no fos per la segura expectativa que tot seguit em visitaria la policia, m'estaria jo mateix de sortir amb el bat de beisbol del meu fill a destrossar l'aparell assassí de timpans? M'estaria d'obrir el cap del qui provés d'impedir-m'ho?

Són, com el lector pot imaginar, preguntes genèriques. Anava a dir que si un ha fet una vida sentimental i intel·lectual mitjanament satisfactòria, a la meva edat aquestes pulsions estan controlades, però sembla que no n'estan tant per carregar-se gats indefensos amb una escopeta de balins. Per aquí es comença, i al final ens observa –però no, pel que es veu, a si mateix– l'ull omnipresent de l'Estat.