Perspectives d'un futur incert
Considero que l'estiu ofereix una bona oportunitat per a formular unes reflexions sobre les principals qüestions que, al meu entendre, són rellevants i que han tingut lloc i les perspectives de futur existents per a canalitzar-les.
1) La davallada electoral i d'imatge del govern del PSOE, que ha arribat a uns nivells tan baixos que en Pérez Rubalcaba, sense dubte una personalitat qualificada, no sé fins a quin punt serà capaç de redreçar la situació. Per a mi, no sent votant socialista, fóra desitjable que ho aconseguís. En aquest sentit ens podem preguntar quin futur l'espera al PSC, que, amb totes les seves inconcrecions i ambigüitats, és un partit català que mereixeria tenir un paper destacat, com a oposició constructiva de Convergència i Unió.
2) Això vol dir que el PP sembla que tingui totes les possibilitats de guanyar les properes eleccions, malgrat els casos de corrupció, la seva manca de lleialtat constitucional en els moments difícils que passem, els seus escàndols i la incertesa sobre la seva capacitat de governança, a part de la seva política de dreta en molts camps, fins i tot d'extrema dreta. Que ens recorda èpoques tristes per a mi. Confiem que no guanyarà per majoria absoluta, i recordem que no seria la primera vegada.
3) Resulta sorprenent que el PP, que ha mostrat una clara política anticatalana, per exemple en la seva posició sobre la llengua catalana i els recursos que ha presentat contra Catalunya al Tribunal Constitucional, el darrer de trista memòria per a nosaltres, ara gaudeixi d'un evident pes específic en la política catalana. Per això, no entenc l'actitud de Convergència i Unió amb el PP, quan fa anys va cometre la bestiesa d'anar al notari per afirmar que mai votaria a favor seu. Caldria que aquest partit que avui governa, que vull considerar seriós, no oblidés el seu electorat ni la seva constant afirmació de catalanitat. Això no exclou que, com ha passat moltes vegades, hagi ajudat a la governabilitat d'Espanya, naturalment amb les corresponents concessions.
Malgrat això, els partits catalans no han estat capaços de formar una pinya, en la qual el leitmotiv hauria de ser la defensa dels nostres drets i de la nostra identitat…
4) Quins efectes positius ha tingut la manifestació del 10 de juliol de l'any passat, molt ben organitzada per Òmnium Cultural, que fou un acte transcendent, però que ni la societat civil ni els partits polítics han aprofitat. Lamento la mediocritat i la manca de visió de futur de molts dels nostres líders, car sóc dels que creuen que en situacions com l'actual necessitem líders amb carisma que siguin capaços d'articular una política adequada per a superar la situació.
Amb tristesa vull afirmar que els partits polítics catalans tampoc no estan a l'altura de les circumstàncies.
5) En canvi crec que la nostra situació cultural, amb totes les seves limitacions i defectes, ens permet tenir confiança i hem de celebrar que disposem d'uns determinats mitjans de comunicació que, a diferència de molts de Madrid, compleixen correctament la seva funció.
6) L'espectacle que dóna la Unió Europea, la seva manca de coherència, i de líders qualificats, que ens fa pensar en Jacques Delors, per exemple. La seva pèrdua de pes específic, de prestigi i d'imatge, fa que molts que ens hem sentit sempre profundament europeus ens preguntem avui què vol dir ser europeu i defensar la seva identitat.
7) Paradoxalment, i per acabar, no resulta sorprenent que, per ara, la institució catalana amb més èxits i projecció sigui el Futbol Club Barcelona?, tot i que em sorprèn que el seu principal patrocinador sigui Qatar, un país autoritari i amb profundes injustícies respecte a la població immigrada, que és la majoria.
Hi ha altres assumptes penosos, com ara l'escàndol de la SGAE.
Vet aquí uns temes per a pensar i intentar de trobar-hi explicacions i solucions.
