Els adúlters lingüístics

Els visitant de l'exposició Ceràmica i arquitectura, oberta des de fa poc al Terracota Museu de la Bisbal, farien bé d'arribar-se a les famoses voltes de la població i entrar al local de la societat L'Escut Emporità, ara convertit en restaurant. Allà hi podrien veure un mur ceràmic executat l'any 1914 a la fàbrica fundada per Rafael Masó i els germans Coromina i ara restaurat després d'haver sofert els embats del temps i de les dictadures. El fris conté, escrita en lletres gòtiques, una frase sonora i lapidària: “Vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaben el dels altres”.

És una frase que s'ha fet servir molt sovint i per molta gent, atribuint-la sempre a Dante Alighieri. Però Francesc Montero i David Pujol, aprofundint en el tema, van arribar a conclusions sorprenents. La frase del Dant, que pertany a l'obra Convivio, escrita en italià entre el 1304 i el 1307, és més complexa i encara més dura. L'autor es justifica pel fet d'escriure en llengua popular o vulgar i no en llatí, com era habitual, i blasma els italians que s'avergonyeixen de l'idioma matern en aquests termes: “Infàmia i depressió perpètua per als malvats homes d'Itàlia que aprecien el vulgar dels altres i menyspreen el propi. Aquest preciós vulgar, si es mostra vil en algun moment, no és sinó quan sona en la boca meretriu d'aquests adúlters”.

Montero i Pujol expliquen que la simplificació de la frase va ser obra d'Àngel Guimerà, quan el 1895 es va estrenar com a president de l'Ateneu Barcelonès fent el discurs per primer cop en català en aquella casa. De Dant o de Guimerà, dita fa 7 segles o 115 anys, va ser immortalitzada en la noble ceràmica bisbalenca i encara avui pot ser llegida pels clients del local. Com diuen els dos investigadors, la frase ha estat “portada pels meandres de la història fins a casa nostra” i manté, tristament, tot el sentit perquè, com és sabut, la raça meretriu dels adúlters lingüístics no sembla disposada a extingir-se mai.