El mal vermell

Quan una persona té els cabells vermells, molts catalans acostumen a dir que és peliroja. Alguns s'hi esforcen i diuen que és pèl-roja. A Els sots feréstecs, Raimon Caselles va escriure que la Roda-soques, la meuca vella que compareix al Puiggraciós i que escandalitza les dones de Montmany, té “els cabells rojos com aram” i que no se'ls en pot anar del cap perquè el seu color de cabells contrasta amb les “carnasses blanques com mató” i “amb aquella pell llantiosa com espurnada de boll daurat”. La Roda-soques fa que mossèn Llàtzer es mobilitzi com ara Rebekah Brooks ha mobilitzat la policia metropolitana de Londres, el govern de David Cameron, un exèrcit de periodistes, Rupert Murdoch i el seu fill, l'FBI, molts agents de borsa i els capos de Scotland Yard. De Brooks tothom recorda encara que és encisadora i que tenia una agenda plena de bons contactes. Però ara també destaquen la seva ambició sense límits. Expliquen que no l'ha aturat mai res, que ha mentit tant com li ha convingut, que ha actuat sempre com si el fi justifiqués tots els mitjans i que ha deixat de banda també els que han treballat amb ella o per ella. Res de nou, si no fos que ha acabat portant la seva ambició i el seu ego fins a uns extrems impossibles. La veritat de fons és que volia reduir allò que els mals periodistes acostumen a confondre amb la veritat a les dimensions d'una notícia exclusiva. De gent com ella n'hi ha a pertot: a la política, al futbol, a l'ensenyament, a les residències de la tercera edat i a les guarderies. Ben mirat, vivim envoltats de rebekahs brooks amb igual d'ambició, però amb menys encís. Sovint, també, amb els cabells d'un altre color i amb unes dimensions de vol ridícules.