Quan hi havia gegants damunt la Terra

En la mito­lo­gia popu­lar cata­lana, molts gegants són tin­guts per “moros”. Aquests “moros” són ima­gi­nats forçuts i gegan­tins, d'ori­gen remot, d'abans de la història recor­dada: “Això és del temps dels moros...” es diu vul­gar­ment per expres­sar temps imme­mo­ri­als. “Moro”, doncs, vol­dria dir, habi­tant antic, pre­cristià. Però no pas tots els gegants són moros; també n'hi ha de pro­tec­tors que exer­cei­xen de genis tute­lars d'una vila o ciu­tat, man­te­ni­dors dels seus furs i lli­ber­tats. Al nos­tre país, la tra­dició popu­lar asse­nyala una abundància de ras­tres d'aque­lla civi­lit­zació de “moros” i gegants: mol­tes de les res­tes pre­històriques, coves i bal­mes, cons­truc­ci­ons de grans pedres. La toponímia les senyala com “de moros”. L'abric del Cogul, a les Gar­ri­gues, es repre­senta una rot­llana de dones dan­sant a l'entorn d'una figura amb els òrgans de viri­li­tat ben mani­fes­tos, és ano­me­nat popu­lar­ment Roca dels Moros. També hi ha la Cova del Moro a Riells, la Coma dels Moros a Mogrony, la Fossa dels Moros a Gombrèn, el Fos­sar dels Moros a les Gavar­res, i la Botiga dels Moros, cap a Aitona, on la lle­genda diu que s'hi ser­vien remeis màgics per gua­rir totes les malal­ties. El Coll del Moro, a Gan­desa, és una necròpolis pre­històrica. Dòlmens i altres estruc­tu­res megalítiques són tin­guts com ras­tres d'aquells pre­de­ces­sors. La Cabana del Moro, a Bes­ca­ran, a l'Alt Urgell; la Torre del Moro, a Lla­nera de Sol­sonès. I encara hauríem d'afe­gir a aquesta llista llits de moros, grans pedres pla­nes, i la cova de Joan de l'Ós, a la vall d'Àger. La ima­gi­nació popu­lar no se'n sabia estar sense una expli­cació davant d'aquells fenòmens. L'existència i la cons­trucció d'aque­lles grans pedras­ses només podia atri­buir-les a éssers excep­ci­o­nals, a races pri­mi­ti­ves, a “moros”, a gegants. Hom diu que aquests gegants ana­ven pel món duent la casa al damunt: una gran llosa plana sobre el cap, i dos grans còdols, un a sota cada aixe­lla. Quan es feia de nit no havien de fer sinó arron­sar-se i els que­dava la cabana parada. Un dels gegants lle­gen­da­ris més impor­tants va ser el Rot­llan, un gegantàs que ron­dava per la ser­ra­lada piri­nenca matant “moros”. De la seva força extra­or­dinària en res­ten fabu­lo­ses mos­tres arreu de la serra, a un i altre ves­sant. Rot­llan havia nas­cut en bona estre­lla i no podia morir ferit d'espasa ni d'arma pun­xant, i això el feia encara més atre­vit que forçut. Rot­llan, cab­dill dels exèrcits de Car­le­many, estava frisós per matar “moros”, per fer-los recu­lar dels Piri­neus. Caval­cava un gran cavall que només tenia un sol ull enmig del front. Un dia, pas­tu­rant al peu del Canigó, el cavall començà a bur­xar en una gran roca i amb el morro va fer un clot que reco­llia l'aigua de la pluja. Aquesta roca, en terme d'Arles del Tec, encara avui és tin­guda com l'abeu­ra­dor del cavall de Rot­llan. Rot­llan anava molt més ben armat, com els nos­tres gegants d'avui: duia una pesant espasa de vir­tut; una roca plana i gran­di­osa, que feia ser­vir de pala per aixa­far “moros”; una gran maça de ferro que pesava moltíssims quin­tars. Un dia va enfron­tar-se, ell tot sol, per les mun­ta­nyes de Sule, al País Basc, con­tra tot un exèrcit; va desem­bei­nar l'espasa i d'un sol cop va fen­dir de dalt a baix una gran penya: és la famosa Bretxa de Rot­llan. També era fama que amb aque­lla roca assa­pla­nada aixa­fava els pics més encres­tats i que avui són comes arro­do­ni­des. Aquesta gran roca d'aixa­far “moros”, un dia la va cla­var bo i dreta a Mont­ner, al Valles­pir: és el men­hir ano­me­nat la Maça de Rot­llan. En rea­li­tat, però, con­tra qui lluità Rot­llan i els seus lle­gen­da­ris exèrcits francs, va ser con­tra els vas­cons, un poble lle­gen­dari, també, que dóna noms als actu­als bas­cos i gas­cons; poble pri­mi­tiu que en la ter­mi­no­lo­gia popu­lar també hau­rien rebut el nom de “moros”, i que vin­dria a ser un sinònim de bàrbar.